El 1176 assassinà el vescomte Ramon Folc (III) de Cardona i hagué de viure amagat, protegit pel vescomte Ramon II de Castellbò, i refugiar-se a Occitània, on es relacionà amb el trobador Bertran de Born, amb qui l’uní una cordial amistat, i freqüentà la cort de Ricard Cor de Lleó, aleshores duc d’Aquitània. Una altra vegada a Catalunya el 1185, formà part del seguici d’Alfons I, però cinc anys després, desavingut amb el seu sobirà, cercà la protecció d’Alfons VIII de Castella, a la cort del qual es traslladà acompanyat del trobador Aimeric de Peguilhan. A partir de llavors milità en les revoltes armades dels vescomtes de Castellbò i de Cabrera contra la corona i la mitra d’Urgell. Sembla que morí —fadrí i sense descendència— assassinat per un peó o soldat de peu.
Hom conserva 31 poesies autèntiques seves —totes sense música—, d’estrofisme ric i original, a vegades imitat per trobadors contemporanis i posteriors, escrites en un occità prou correcte que, en algunes composicions de caràcter popularitzant, deixa entreveure solucions i formes catalanes. Bé que conreà la poesia amorosa dins els més estrictes cànons de l’amor feudal i que atenyé uns certs graus de delicadesa (com en l’epístola en vers en resposta a un anònim) i d’elegant desimboltura (la famosa tençó fingida amb l’Arondeta), la part de la seva obra més reeixida i en la qual apareix el trobador personal és la dedicada a atacar, bescantar i insultar els seus enemics, adés amb sornegueria i hàbils fiblades ridiculitzants, adés amb una ira no continguda.
Entre el 1170 i el 1175 feu nombrosos sirventesos, en els quals s’expressa amb inaudita cruesa i sense cap mena d’eufemisme contra enlairades personalitats: el seu veí Pere de Berga, el bisbe d’Urgell Arnau de Preixens, Ponç de Mataplana, al llinatge del qual era vinculat per certs lligams feudals, Ramon Folc de Cardona —assassinat per ell—, els magnats Guillem de Claramunt i Guerau de Jorba i fins i tot Alfons I, que sembla que el cità a judici. Aquest llenguatge directe i obscè és més abundós en les poesies destinades a denigrar el bisbe d’Urgell, on hom adverteix un odi profundament sentit. A la indignació afegeix a vegades el sarcasme, com en el retrat que en diverses poesies fa de Ponç de Mataplana, del qual destaca tant el repugnant aspecte físic com la covardia, les traïcions i l’homosexualitat. Sovint, quan exposa violacions i actes nefands dels seus enemics, detalla l’anècdota, la situa geogràficament i l’autoritza amb informacions de grans personatges o de persones estretament vinculades a la persona denigrada. La major part d’aquestes acusacions són calumnioses i exagerades, però la tàctica denigratòria és molt eficaç; alguns d’aquests sirventesos són bastits amb la melodia de cançons velles o populars. Tanmateix, quan el seu enemic Ponç de Mataplana morí lluitant contra els sarraïns, compongué un notabilíssim plany, Consiros cant e planc e plor, on confessa que tot allò que abans havia escrit contra ell eren errors i mentides. En la darrera etapa de la seva producció els sirventesos es refereixen a la revolta d’Arnau de Castellbò i de Ponç de Cabrera contra el rei Alfon d’Aragó, en la qual prengué part. Són peces compostes entre els anys 1187 i 1192 que forneixen una viva imatge de la guerra feudal i de l’estat d’opinió que suscità. En elles, com en el conjunt de la seva producció, alguns aspectes de la vida catalana de la segona meitat del segle XII apareixen vivament documentats amb passió, pintoresquisme i intencionada deformació.
Bibliografia
- Riquer, M. de (1996): Les poesies del trobador Guillem de Berguedà. Barcelona, Quaderns Crema.