Vida
Fou un dels principals compositors d’òpera del començament del segle XIX. Fill d’un sastre de Tàrrega, allí començà la seva formació musical amb el mestre de capella, B. Feliu. El canonge Creus de la Seu d’Urgell descobrí els dots excepcionals del petit Carnicer, i a l’edat de set anys el feu entrar com a escolà a la capella de música de la catedral de la Seu. Allí seguí la formació habitual de les capelles del segle XVIII, i estudià l’orgue amb Antoni Coderch i contrapunt amb Bru Paqueras. El 1806, encoratjat pel canonge Creus, es traslladà a Barcelona, on amplià estudis amb el mestre de capella de la catedral, Francesc Queralt, i amb l’organista Carles Baguer. A Barcelona pogué conèixer de primera mà el repertori operístic del Teatre de la Santa Creu, on escoltà obres de P. Generali, G. Paisiello i S. Mayr. Amb la invasió del país per les tropes franceses, el 1808 es refugià, com molts altres catalanes, a Maó. Allí desenvolupà la seva activitat musical a recer del convent dels franciscans, i es casà amb Magdalena España. La seva estada a Maó li fou profitosa, ja que conegué un metge alemany, Cook, el qual li feu descobrir les obres de Mozart, amb qui havia estudiat. En retornar a Barcelona el 1814, i emportat pels seus ideals liberals, Carnicer s’allistà a la Milícia Nacional, una decisió que li portà problemes, ja que amb l’arribada de Ferran VII i el restabliment de l’absolutisme, el jove Carnicer hagué d’emigrar a Londres, fugint de les represàlies polítiques. Un indult del monarca espanyol li permeté retornar a Barcelona, on ràpidament aconseguí molta anomenada com a professor de música. El duc de Bailèn li encarregà l’organització de la companyia d’òpera italiana per al Teatre de la Santa Creu, i el 1818 fou nomenat director de l’orquestra en substitució de Generali. En aquest càrrec, un dels més destacats de l’època, Carnicer augmentà la seva nomenada, component les òperes Adele di Lusignano i Elena e Constantino, i una nova versió del Don Giovanni Tenorio. Treballà també en la composició de noves simfonies -o obertures- operístiques, àries i altres peces que eren intercalades o substituïen fragments de les obres que es representaven al teatre, costum molt estès en aquell temps. Compongué una nova obertura per a l’obra de Rossini El barber de Sevilla, amb la qual assolí un gran èxit, i que meresqué l’aprovació del mateix Rossini. De fet, molts crítics de l’època coincidiren a comparar l’estil de Carnicer amb el del compositor italià. Aquest gran èxit arribà a Madrid, i el mateix Ferran VII el reclamà per al Teatro del Príncipe i el Teatro de la Cruz de Madrid. La seva clara antipatia vers l’absolutisme feu que denegués la sol·licitud al·legant la vigència del seu contracte amb el teatre barceloní de la Santa Creu, però Ferran VII ordenà en una diligència al governador de Barcelona el trasllat de Carnicer i tota la seva família a Madrid, en qualitat de pres polític. Un cop arribat, li conferí el càrrec de director d’òpera i arxivà les causes pendents contra ell. Als teatres de Madrid continuà desenvolupant una brillant carrera com a compositor, amb les òperes Cristoforo Colombo, amb la qual assolí un gran èxit, i Ismalia ossia Morte d’amore, òpera basada en un llibret de Romani, argument sobre el qual escriviren altres òperes Vicenç Cuyàs i Saverio Mercadante. Quan el 1830 s’obrí el conservatori de música de la reina Maria Cristina, Carnicer fou nomenat professor de composició. Des d’aquest lloc desenvolupà una tasca docent molt fructífera, i formà, entre d’altres, Baltasar Saldoni i Francisco Asenjo Barbieri.
L’estil de les seves obres seguí la moda italianitzant que llavors dominava l’escena europea. La seva escriptura vocal era elaborada i ornamentada, en una línia similar a l’estètica rossiniana. Gran coneixedor dels recursos dramàtics i de l’orquestració del seu temps, la qualitat de les seves composicions era molt bona. La seva figura és clau per a conèixer els inicis del Romanticisme a Catalunya, en relació amb la pervivència de l’estètica clàssica i les primeres alenades de la música de Rossini.
Obra
Música escènica
Obertura per a El barber de Sevilla de Rossini (1818); Adele di Lusignano, òpera (1819); obertura per a Il turco in Italia de Rossini (1820); Elena e Constantino, òpera (1821); Don Giovanni Tenorio, ossia lo convitato di pietra, òpera (1822); Elena e Malvina, òpera (1829); Cristoforo Colombo, òpera (1831); Eufemio di Messina, òpera (1832); Ismalia ossia Morte d’amore, òpera (1838)
Música religiosa
1 missa de glòria (1828); 1 missa de rèquiem per a Maria Amàlia de Saxònia (1829); 1 Tantum ergo a 5 v. (1832); 1 Missa de rèquiem per als funerals de Josep Safont (1842)
Música instrumental
Capricho obligado de piano sobre aires españoles (1829); Capricho obligado de violín con orquesta (1830); Sinfonía característica española (1838); Sinfonía oriental (1838); Sinfonía en re (1839)
Música vocal
Dulce patria (himne nacional de Xile, 1828), nombroses cançons espanyoles, entre les quals: El currillo (1835); La criada (1835); El nuevo serení (1835); El no sé (1836); El poder de las mujeres (1836)
Diversos
Peces per a representacions teatrals, entre les quals: El astracán (1818); Los jueces rancos (1823); La dama blanca (1827); La pata de cabra (1829); Lucrecia Borgia (1835); Los polvos de la madre Celestina (1841); himnes: Oh, Mantua feliz, per al retorn dels monarques espanyols (1828); Himno y loa per al casament de Ferran VII amb M. Cristina de Borbó (1829); De tu pueblo que amante te adora (1852); més de 200 peces instrumentals per a ocasions diverses (valsos, polques, galops, pasdobles, rigodons, etc.)
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Ramon Carnicer músic, bicentenari, Tàrrega 1789-1989, Museu Comarcal-Tàrrega; Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega..., Tàrrega 1989
- Subirà i Puig, Josep: En el centenario de un gran músico, Ramón Carnicer, Sección de Cultura. Art. Gráf. Municipales, Madrid 1958
- Pagán, Víctor; Vicente, Alfonso de: Catálogo de obras de Ramón Carnicer, Fundación Caja de Madrid, Madrid 1997