Vida
Nasqué en el si d’una família il·lustrada, en la qual destacaren el seu avi patern, l’historiador i banquer Francesc Montsalvatje i Fossas, i el seu pare, Xavier Monsalvatje i Iglesias, mort en plena joventut, el 1921, fet que obligà el petit Xavier, de només nou anys, a anar a viure a Barcelona a casa del seu avi matern. Format pedagògicament a l’escola Montessori, la seva vocació musical el menà a l’Escola Municipal de Música, on estudià amb Lluís Millet, Enric Morera, Jaume Pahissa i Francesc Costa. A més de la formació rebuda, Montsalvatge reconeixia l’impacte que li produí l’assistència regular als concerts d’aquells anys, en què l’Orquestra Pau Casals, la Banda Municipal dirigida per Joan Lamote, les temporades d’òpera i de ballet del Liceu, i d’altres institucions musicals ciutadanes, dugueren Barcelona a l’estadi més alt de cultura musical del segle XX. La presència a Barcelona de personalitats com S. Prokof’ev, B. Bartók, M. de Falla, I. Stravinsky, A. Honegger, F. Poulenc, A. Casella, P. Hindemith, A. Schönberg i tantes altres, atretes pel caliu del prestigi de Pau Casals, forjà en el jove Montsalvatge el seu definitiu destí de compositor.
L’obtenció de dos importants guardons afermà encara més la seva vocació: Tres impromptus per a piano rebé el Premi Rabell de la Fundació Patxot el 1933, ex aequo amb Margarida Orfila d’Alfonso, i la Petita suite burlesca per a violí i quartet de fusta, el Premi Felip Pedrell de la Generalitat l’any 1935, ex aequo amb Joan B. Lambert i Xavier Gols. Això suposà una forta embranzida que s’estroncà amb la Guerra Civil Espanyola, just després de la celebració, l’abril del 1936, del XIV Festival de la SIMC i del III Congrés Internacional de Musicologia, que havia consagrat Barcelona com a capital internacional de la música.
Acabada la guerra reprengué la composició, i d’aquesta època destaquen les Cinco canciones negras (1944-45), potser l’obra que li donà més celebritat. Amb aquestes cançons, Montsalvatge emprà una estètica personal, anomenada primer "antillanisme" i després "americanisme", mitjançant la qual inicià un procés d’abstracció que l’allunyà dels dos esculls més evidents de la grisa postguerra: l’academicisme i el casticisme. La seva proposta unia ironia i tendresa amb lucidesa intel·lectual i un excel·lent ofici; això es pot comprovar, encara, en el Cuarteto indiano del 1952. La temàtica americana tractada d’aquesta manera esdevingué una alternativa perspicaç i subtil a l’art oficial de l’època. Montsalvatge proclamà, doncs, una proposta artística allunyada del germanisme i inclinada a la finor de l’estètica francesa i mediterrània.
Amb Partita (1958) i la Desintegració morfològica de la Chacona de Bach (1962), el procés d’abstracció iniciat amb les Cinco canciones negras entrà en una fase més acusada. L’objectiu del compositor atenyia ara l’estructura del llenguatge, amb el qual aconseguí una palesa objectivitat, tot distanciant-se de l’obra al mateix temps que penetrava en els camins de la recerca personal, que marcà la seva producció a partir de llavors. La personalitat musical de Montsalvatge des del final dels anys seixanta s’enriquí amb el degotall de diverses concepcions, noves tècniques i procediments artístics analitzats, païts i transmutats per la seva pròpia concepció intel·lectual i sonora. Assumí les avantguardes amb la circumspecció i prolixitat que li eren característiques. És en aquest moment que es pot parlar de segona mediterraneïtat en la música de Xavier Montsalvatge, música que va més enllà d’unes propostes estètiques determinades i es converteix en una dialèctica continuada entre el compositor i les diferents i successives onades avantguardistes. El resultat és la visió personal del nucli de les novetats, reassumides i metamorfosades en un afeixugat i minuciós procés de creació. Algunes mostres significatives d’aquest fenomen es troben en les Cinco invocaciones al Crucificado (1969), Laberinto (1971) i Sonata concertante (1972), com a exemple de l’ús personalitzat de certs procediments serials. Tractà també de la relació amb el principi aleatori (Reflexus-Obertura, 1973), la dramatizació gestual (Questions and answers [on a Ricercare of Andrea Gabrielli], 1979), la simbologia sinestèsica (Quadrivio para tres Stradivarius, 1983) o la descontextualització de la vocalitat sonora (Simfonia de Rèquiem, 1985; Danse, 2001).
Montsalvatge mantingué contactes amb els compositors més significatius de la seva època (Pau Casals, Joan Lamote de Grignon, Eduard Toldrà, Georges Auric, Francis Poulenc, Arthur Honegger, Héitor Villa-Lobos, Goffredo Petrassi, Alberto Ginastera, Witold Lutoslawski, Krzysztof Penderecki) i s’agermanà amb els intèrprets de la seva obra, entre els quals cal esmentar Mercè Plantada, Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Pere Vallribera, Rosa Sabater, Alícia de Larrocha, Gonzalo Soriano, Henryk Szeryng, Rafael Puyana, Nicanor Zabaleta i Narciso Yepes. Però el cercle íntim de la fraternitas artística de Montsalvatge es bastí amb la fructuosa relació amical de Manuel Valls i Frederic Mompou, que durant més de trenta anys constituí un irrepetible senat d’idees i d’actituds a l’entorn de la música.
La seva faceta de crític tingué una gran importància, tant per la quantitat de les col·laboracions com pel valor del seu magisteri; crític musical del diari "El Matí" (1934-37), continuà aquesta funció en la revista "Destino" (1939-75), de la qual fou sotsdirector i director, i, especialment, en "La Vanguardia", on col·laborà des del 1962 fins a la mort. Aquesta tasca li donà la possibilitat de veure la música des de l’altre costat, la qual cosa revertí sobre el seu posicionament pràctic i despertà en ell una intensa sensibilitat pel que fa al procés de recepció de la seva música pel públic.
La trajectòria de Xavier Montsalvatge es veié guardonada amb merescudes distincions, entre les quals el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya, el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Nacional, la Medalla de Plata i la Medalla d’Or del Ministeri de Cultura, el Premi Reina Sofia, el Jacinto Guerrero i, el 1998, el Premi Iberoamericà "Tomás Luis de Victoria". El 1985 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Obra
Òpera
El gato con botas (1948); Una voce in off (1961); Babel 46 (1967)
Orquestra
Simfonia mediterrània (1948); Poema concertante (1951); Concierto breve (1953); Caleidoscopio (1955); Partita (1958); Cant espiritual, cor, orq. (1958); Tres danzas concertantes, orq. c. (1960); Paisatge del Montseny, S., orq. c. (1961); Desintegració morfològica de la Chacona de Bach (1962, rev. 1972); Viatge a la lluna, narrador, orq. (1966); Hommage a Manolo Hugué, S., orq. (1970); Laberinto (1971); Reflexus-obertura (1973); Concierto de Albaycín, clvd., orq. (1977); Metamorfosis de concierto, guit., orq. (1980); Fanfarria para la alegría de la paz (1984); Música per a un diumenge, banda de metall (1984); Simfonia de Rèquiem, S., orq. (1985); Tres postals il·luminades, orq. c. (1991); El misteri de Cuixart, orq. c. (1991); Quatre variacions sobre un tema de ’La flauta màgica' (1991); Sortilegis (1992); Bric-à-Brac (1993)
Cobla
Madrigal en forma de sardana (1946); Elegia a Juli Garreta (1946)
Cambra
Petita suite burlesca, pno., qt. fusta (1935); Spanish sketch, vl., pno. (1943); Variacions sobre ’La Spagnoleta’ de Giles Farnaby, vl., pno. (1945); Cuarteto indiano, qt. c. (1951); Lullaby, vl., pno. (1957): Self-paràfrasi, cl., pno. (1969); Serenata a Lydia de Cadaqués, fl., pno. (1970); Sonata concertante, vlc., pno. (1971); Micro-rapsodia (A la memoria de P. Casals), vlc., pno. (1976); Fantasia sobre un coral luterà, trpt., org. (1979); Questions and answers (on a ricercare of Andrea Gabrielli), tr., 2 trpt., trb., tb. (1979); Fantasia per a guitarra i arpa, guit., pno. (1983); Quadrivio para tres Stradivarius, trio c. (1983); Trio, trio, pno. (1989); Caleidoscopi, 2 pno. (1990); Policromías para violín i piano, vl., pno. (1994)
Solo
Tres impromptus, pno. (1933); Tres divertimentos, pno. (1941; versió per a pno. a 4 mans, 1943); Ritmos, pno. (1942); Divagación, pno. (1950); Elegia a Maurice Ravel, pno. (1952); Sonatine pour Yvette, pno. (1960); Sketch, pno. (1966); Aureola per a una imatge de Ramon Andreu, org. (1970); Al·legoria (1982); Sí, a Mompou, pno. mà esquerra (1983); Una pàgina per a Rubinstein, pno. mà esquerra (estr. 1987); Variacions sobre un tema anònim, arpa (1989); El arca de Noé (Evocacions pianístiques per a la joventut), pno. (1990); Microcollage mozartià, cl. (1991); Variacions sobre el tema de l’Impromptu D935/2 de Schubert, pno. (1993)
Música vocal
Cinco canciones negras, S., pno. (1944-45); Cançó amorosa, S., pno. (1946); Meus irmans, S., pno. (1951); Cançons per a nens, S., pno. (1953); Deshecha de romance que cantaron los seraphines, S., pno. (1956); D’oració de temps, S., pno. (1956); Oraçao, S., pno. (1964); Allá en mi Cuba, 1 v., cor (1969); Cinco invocaciones al Crucificado, S., conjunt de cambra (1969); Sonata a Manuel de Falla, S., pno. (1973); Sum Vermis, S., 2 pno., 2 perc. (1973); Vocalisso, S., pno. (1976); Quatre rimes breus, S., pno. (1985); Pastor hacia el puerto, S., pno. (1988); Madrigal sobre un tema popular (El cant dels ocells), S., vlc., pno. (1991); Sé un poble de Provença, S., pno. (1993); Danse (2001); Alhelí (2001)
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Franco Manera, Enrique: Montsalvatge, Ministerio de Educación y Ciencia, Madrid 1976
- Taverna-Bech, Francesc; Guinovart i Rubiella, Carles; Bonastre i Bertran, Francesc: Xavier Montsalvatge, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura; Casa Editorial de Música Boileau, Barcelona 1994
- Taverna-Bech, Francesc: Xavier Montsalvatge, Sociedad General de Autores de España, Madrid 1994
- Montsalvatge i Bassols, Xavier: Papeles autobiográficos: al alcance del recuerdo, Fundación Banco Exterior, Madrid 1988
- Montsalvatge i Bassols, Xavier: Papers autobiogràfics, Destino, Barcelona 1991
- Montsalvatge i Bassols, Xavier: Doctor Honoris Causa [seixanta anys de records]: discurs llegit a la cerimònia d’investidura celebrada a l’auditori de la Facultat de Lletres el dia 22 de maig de l’any 1985, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1985
- Codina i Torrecilla, Jordi: Xavier Montsalvatge, Editorial Labor, Barcelona 1992
- Ríos Sarmiento, Juan; Barquet i Olivella, Nicolau; Montsalvatge i Bassols, Xavier: El libro de la ópera, Editorial Juventud, Barcelona 1943, ...1994
- Montsalvatge i Bassols, Xavier; Luján, Néstor: Album de habaneras, Barna, Barcelona 1948
- Bonet i Armengol, Jordi; Montsalvatge i Bassols, Xavier: L’arquitectura al servei de la música. Discurs d’ingrés de Jordi Bonet i Armengol... discurs de contestació de l’acadèmic Xavier Montsalvatge i Bassols, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 1987
- Montsalvatge i Bassols, Xavier: Breu síntesi de la música espanyola a través dels seus compositors. Breve síntesi de la música española a través de sus compositores, Acadèmia Marshall, Barcelona 1989
- Paine, Richard Peter: Hispanic traditions in twentieth-century catalan music, with particular reference to Gerhard, Mompou and Montsalvatge, The British Library, Boston 1985