Vida
Deixeble de l’Escola dels comtes de Peralada, a setze anys fou membre fundador de La Principal de Peralada, intèrpret de tible i violinista. Poc després n’assumí la direcció artística i hi ocupà el lloc de segon fiscorn. Des del 1894 mostrà dots de compositor en els diversos gèneres que la cobla oferia, i a partir del 1900, influït pels orfeonistes, presentà un estil més elaborat de sardana, que feu de pont vers l’anomenat estil culte. D’aquesta època destaquen els títols La Pubilla Empordanesa (1902), La Reina de les Flors (1903) o Idil·li. El 1910 es traslladà a Figueres, on dirigí l’Orfeó Art i Pàtria i creà, juntament amb M. Àngels Corominas, un centre pedagògic musical de gimnàstica i rítmica basat en el sistema Dalcroze. L’any 1915 s’instal·là a Barcelona, on exercí de copista a l’Orfeó Català i col·laborà amb les cobles Sureda i Cathalònia i al Teatre Victòria. El 1924 s’integrà en la Cobla Barcelona, de la qual posteriorment fou director i representant. Esdevingué un dels principals instrumentadors de les sardanes d’E. Morera, a més d’un dels primers instrumentadors de ballets. Compongué 250 sardanes, entre les quals destaquen Una lluita musical (1894), No te’n vagi’s mon amor (1913), Peralada (1926) i A cau d’orella (1927). Amb la fantasia Presents de Boda (1923) fou un dels primers compositors que inauguraren el gènere lliure de música de cobla. Ha estat l’autor de més d’una trentena de balls vuitcentistes per a cobla, que compongué entre el 1894 i el 1900.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Padrosa i Gorgot, Inés; Ramió i Diumenge, Concepció: La nissaga dels Serra, GISC (Grup d’informadors sardanistes de Catalunya), 2000