Organista a la catedral de Varsòvia, fou reclamat a Lituània pel príncep Andrzej Oginski perquè fes de mestre del seu fill Michal Kleofas. El 1780 s’establí a Sant Petersburg, on entrà al servei de Grigorij Pot’omkin, a la casa del qual romangué fins a la mort del príncep el 1791. A continuació treballà amb el príncep Nariškin fins el 1799, any en què fou nomenat inspector de música dels teatres imperials. Posteriorment fou director general d’aquests centres. Sentint-se malalt, el 1819 dimití el càrrec, i després d’una estada de dos anys a Polònia tornà a Sant Petersburg, on romangué fins a la seva mort. Gairebé tota la seva obra important la dugué a terme a Rússia, component música per a l’escena com Èdip a Atenes (1804) o Fingal (1805). Entre la seva música sacra destaca, a part de sis misses i un tedèum, el rèquiem per la mort d’Estanislau August Poniatowski, l’últim rei polonès, obra que dona testimoni dels orígens del compositor. També fou un extraordinari conreador de la polonesa: n’escriví més de 400, una de les quals es feu tan famosa a la cort imperial russa que gairebé esdevingué himne nacional, i com a tal apareix en l’òpera La dama de piques de P.I. Cajkovskij. Deixà a més un bon nombre de cançons de factura molt lírica.