Vida
Nen prodigi, a quatre anys ja demostrà els seus dots per a la música. Es formà al conservatori de la Societat d’Amics de la Música de Viena en el període 1888-94, centre on estudià violí amb J.M. Grün, S. Bachrich i J. Hellmesberger, piano amb L. Ernst i harmonia, contrapunt i composició amb R. Fuchs. Traslladat a París el 1894, prosseguí la seva formació musical al conservatori d’aquesta ciutat sota el mestratge de J. Massenet i G. Fauré. L’estrena a París del seu Poème roumain (1897) el donà a conèixer en els cercles musicals de la ciutat. Durant tota la seva vida dugué a terme una important tasca de desenvolupament de l’activitat musical a Romania. El 1898 començà a treballar com a director orquestral a la Societat Filharmònica Romanesa de Bucarest, el 1904 creà el Quartet Enescu, i el 1917, l’Orquestra Simfònica George Enescu. A més, promocionà els joves compositors i intèrprets romanesos, oferí concerts i creà el Premi Enescu de Composició (1913) i l’Associació de Compositors Romanesos (1920). Fora del seu país natal també desplegà una gran activitat com a violinista i com a pedagog. Fou professor de violí i composició a l’Escola Normal de Música de París, el Conservatori Americà de Fontainebleau, l’Acadèmia Musical Chigiana de Siena i en diverses universitats nord-americanes. Entre els seus deixebles cal incloure Arthur Grumiaux i Yehudi Menuhin. Com a violinista destacà pel seu ampli repertori, la seva versatilitat, un estil enèrgic i una prodigiosa memòria.
Al llarg de la seva vida Enescu rebé influències molt variades. Algunes de les seves obres es podrien incloure dins el nacionalisme musical, com és el cas del Poème roumain o les Rapsòdies romaneses (1901). Fins i tot en obres tardanes, per exemple la Simfonia de cambra (1954), es pot observar la influència del folklore del seu país natal. La seva formació a París i Viena li proporcionà un profund coneixement de les principals tendències musicals europees, no tan sols de les de la seva època sinó també de les sorgides al llarg de la història. Això donà a moltes de les seves composicions un caràcter eclèctic. Hi són observables influències franceses, wagnerianes, romàntiques i fins i tot barroques. La segona suite per a piano, opus 10 (1901-03), per exemple, demostra el seu coneixement del llenguatge de C. Debussy i M. Ravel. Entre totes les seves composicions és notable la seva única òpera, Oedipe. Escrita entre el 1921 i el 1931 i estrenada a París el 1936, és una composició de maduresa, síntesi del pensament musical d’Enescu i, de fet, la seva obra mestra. Considerat el compositor més important de Romania, després de la seva mort diverses generacions de compositors romanesos l’han tingut com a punt de referència; així mateix, l’Orquestra Filharmònica de Bucarest passà a anomenar-se Orquestra Filharmònica George Enescu en honor seu i el 1958 es creà el Festival Triennal George Enescu, que ofereix als joves compositors l’oportunitat de donar-se a conèixer.
Obra
Òpera
Oedipe, op. 23 (1921-31)
ALTRA Música vocal
L’aurore, v. fem., orq. 1897-98; (Leconte de Lisle); 3 mélodies, 3 cançons, op. 4 (1898); 7 chansons de Clément Marot, op. 15 (1908); 3 melodii, op. 19 (1915); Liniste, 3 v. (1946); Vox maris, poema simfònic, cor, orq. (~1929-51 o posterior)
Orquestra
4 simfonies (1895-96); 2 obertures (1895-96); Concert per a violí i orquestra (1896); Concert per a piano i orquestra (inac., 1896); Fantaisie, pno. i orq. (1896); 2 suites romaneses (núm. 1 inac., 1896-97); Poème roumain, op. 1 (1897); Simfonia concertant, si m, vlc. i orq., op. 8 (1901); 3 suites (núm. 1, op. 9, do m, 1903; núm. 2, op. 20, do M, 1915; núm. 3, op. 27, re M, 1937-38); Rapsòdies romaneses, op. 11 (1901); 2 intermezzi, op. 12 (1902-03); 5 simfonies (núm. 1, op. 1, mi♭ M, 1905; núm. 2, op. 17, la M, 1912-14; núm. 3, op. 21, do M, 1916-21; núm. 4 i 5 inac.); Suite châtelaine (inac., 1911); Obertura de concert sobre temes de caràcter popular romanès, la M, op. 32 (1948)
Cambra
2 quintets per a pno. (op. 29, 1895; 1940); 3 sonates per a vl. i pno. (op. 2, 1897; op. 6, 1899; op. 25, 1926); 2 trios per a pno. (1897; 1916); 2 sonates per a vlc. i pno. (núm. 1, op. 26, 1989; núm. 2, 1935) Aubade, trio de c. (1899); Andante religioso, 2 vlc., org. (1900); Octet de corda, do M, op. 7 (1900); 2 quartets per a pno. (op. 16, 1909; op. 30, 1943-44); Impressions d’enfance, vl., pno. (1940); 2 quartets de c. (núm. 1, op. 22, 1916-20; núm. 2, op. 2, 1950-53); Simfonia de cambra, 12 instr., op. 33 (1954)
Solo
3 suites per a piano (op. 3, 1897; op. 10, 1901-03; Pièces impromptues, op. 18, 1913-16); Variacions, 2 pno., op. 5 (1898); Allegro de concert, arpa (1904); 2 sonates per a pno. (núm. 1, op. 24, 1924; núm. 3 [sic], 1933-35)