Vida
Fill il·legítim d’un aristòcrata, el príncep Gedeonov, Borodin prengué el nom d’un dels servents del seu pare natural. La seva mare, que posteriorment es casà, pogué portar una vida prou acomodada. Durant la seva infantesa, Aleksandr aprengué l’alemany, el francès i l’anglès, i anys més tard, durant una estada a Itàlia, aprengué també l’italià. La seva mare contractà un músic que li donà les primeres lliçons de flauta, i a deu anys compongué la seva primera obra, la polca per a piano Hélène. El 1846 començà a rebre lliçons de piano d’un mestre alemany anomenat Pormann, juntament amb un noi de la seva edat, Mikhail Šcigov, hoste de la seva mare, amb qui havia d’establir una amistat duradora; descobrí les simfonies i obertures de L. van Beethoven i F. Mendelssohn interpretant-les a quatre mans amb Šcigov. Tots dos aprengueren de forma autodidàctica a tocar el violí i el violoncel per a poder interpretar així petits trios amb el mestre.
Malgrat la facilitat que Aleksandr mostrava, per a ell la música era encara una activitat de diletant; tot el seu interès es dirigia vers la química, camp en què dugué a terme diversos experiments i treballà en la galvanització i els focs d’artifici. El 1850 ingressà a l’Acadèmia de Medicina, on estudià botànica, cristal·lografia, anatomia i química. Malgrat aquesta activitat, trobà temps per a dedicar-se a la música i amb Šcigov i els germans Kirillov formà un petit grup de cambra. L’any 1856 enllestí els estudis amb qualificació cum eximia laude, fou nomenat assistent a les classes de patologia i teràpia i endegà la seva carrera d’investigador, tot destacant en estudis sobre compostos químics. Es doctorà amb un estudi sobre les analogies de l’arsènic i l’àcid fosfòric.
L’any 1856 conegué M. Musorgskij. La relació entre ambdós joves no pogué consolidar-se a causa de l’activitat científica de Borodin, que el 1859 viatjà a Heidelberg. Allí feu amistat amb el químic D.I. Mendelejev, inventor de la taula periòdica dels elements, el fisiòleg I.M. Secenov i el químic alemany R.E. Erlenmeyer. El 1861 conegué a Heidelberg Ekaterina S. Protopopova, amb qui contragué matrimoni. Ekaterina, una brillant pianista malalta de tuberculosi, li descobrí la música de F. Chopin, F. Liszt i R. Schumann, els quals fins llavors no li plaïen. Aquell mateix any, Borodin escoltà per primera vegada R. Wagner, i restà astorat davant la grandària de l’orquestració. El 1862 el jove matrimoni s’establí una breu temporada a Pisa, tot cercant una millora en la salut d’Ekaterina. De retorn a Sant Petersburg, fou contractat com a químic a l’Acadèmia de Medicina, càrrec que mantingué la resta de la seva vida.
Entrà en contacte amb M. Balakirev i, de nou, amb Musorgskij. Sota el guiatge del primer, Borodin endegà el 1862 la composició de la Simfonia número 1, enllestida el 1867. L’any següent s’estrenà sota la direcció de Balakirev i no fou gaire ben acollida. Després d’establir-se a Sant Petersburg, començà a dedicar-se més assíduament a la composició. Daten d’aquesta època les variacions per a piano sobre un tema txec, els cicles de cançons o una opera-pasticcio, Bogatyri, estrenada al Teatre Bol’šoj de Moscou el 1867. El 1868 fou un any molt prolífic en la composició de cançons i també inicià la composició d’una òpera basada en un drama de L.A. Mey, Carskaja nevesta ('L’esposa del tsar'). Des del 1869, i després d’una seriosa crisi matrimonial, Borodin inicià la composició d’una segona simfonia encoratjat per Balakirev. Al mateix temps abandonà temporalment l’òpera que componia i pensà en la creació d’una de nova a partir d’un argument que li lliurà el crític musical V.V. Stasov, un poema èpic del segle XII, La història de l’exèrcit d’Igor. Treballà durant un any en aquest projecte, però el 1870 el deixà de banda momentàniament i passà alguns dels seus fragments a la segona simfonia. L’any següent participà, juntament amb els seus amics C. K’ui, M. Musorgskij i N. Rimskij-Korsakov, en la composició d’una opéra ballet, Mlada. Borodin se n’encarregà del quart acte, per al qual prengué de nou esbossos d'El príncep Igor.
Després d’una època en què la seva activitat musical hagué de quedar en segon terme respecte a qüestions laborals, el 1874 tornà a interessar-se en l’òpera El príncep Igor, compongué la Marxa Polovetsiana, i al mateix temps un quartet de corda inspirat en el tema del Quartet en si bemoll M, opus 130, de L. van Beethoven. El 1877, tot aprofitant un viatge per motius científics a Alemanya, Borodin visità F. Liszt a Weimar. En el terreny de la composició, continuava treballant en la seva òpera, atiat ara per Rimskij-Korsakov, el qual tenia previst incloure fragments d'El príncep Igor als concerts de l’Escola de Música. Gràcies a l’ajut de Liszt, l’obra de Borodin començà a ésser coneguda a Europa. Als concerts oferts el 1880 a Baden-Baden, per exemple, s’estrenà una obra circumstancial de Borodin que assolí un gran èxit, V srednej Azii ('A les estepes de l’Àsia central').
A partir de la dècada dels vuitanta, Borodin amb prou feines trobà temps per a compondre. La malaltia de la seva dona, les tasques docents, els encàrrecs oficials d’investigació i un còlera l’any 1885 que deixà la seva salut malmesa, entrebancaren la seva tasca compositiva. Al mateix temps, però, Borodin veié com les seves obres, sobretot les simfonies, començaven a triomfar a la resta d’Europa. Alguns fragments d'El príncep Igor o algunes cançons es traduïren al francès i C. Saint-Saëns el feu membre de la Societat Francesa d’Autors i Compositors. Realitzà diversos viatges a Bèlgica convidat per la comtessa de Mercy-Argenteau, gran amant de la música del compositor rus. L’any 1887 reprengué de nou l’òpera tantes vegades interrompuda El príncep Igor, i en va deixar força fragments en esborranys. Borodin morí d’un atac de cor sobtat en un ball de disfresses de l’Acadèmia de Medicina.
Les primeres composicions de Borodin presenten símptomes del caràcter autodidàctic de la seva formació. La petja de F. Mendelssohn, del Classicisme de W.A. Mozart i J. Haydn, del lirisme belcantista de V. Bellini i de la música de saló, són presents a les primeres cançons. Tot i això, Borodin ja s’inclinava cap a la recerca d’un llenguatge més nacionalista, influït per l’audició de les obres de M. Glinka. Aquests trets nacionalistes són ben evidents en una de les obres més importants del primer període, el Quintet per a piano en do menor.
El llenguatge musical de Borodin experimentà un gir gràcies a M. Balakirev, que l’impulsà a compondre una simfonia en un moment en què, potser, Borodin encara no estava prou preparat tècnicament per a afrontar una obra de grans dimensions. Tot i això, aquesta és una obra d’una gran frescor, plena de color i imaginació orquestral. La seva Simfonia número 2 en si m, començada després d’enllestir la primera, és una de les millors i més originals creacions simfòniques del segle XIX. En ella hi ha un gran ús de l’exotisme en l’harmonització, amb la cromatització del segon grau de l’escala i l’ambigüitat major-menor en els tercers graus. L’orquestració deu molt a Rimskij-Korsakov i a A. Glazunov, els quals foren també els editors de l’obra. L’exotisme es fa molt present en l’obra orquestral més difosa de Borodin, V srednej Azii, en la qual el compositor imaginà de forma pictòrica una caravana travessant l’estepa i emprà uns esquemes rítmics molt suggeridors. Borodin, contràriament al que a vegades es manté, no tenia cap coneixement del folklore de la zona.
En el terreny líric, la seva obra més important fou la inacabada òpera El príncep Igor. La història de la seva composició és molt complexa. Borodin no l’arribà a orquestrar mai, i tampoc no pogué donar una forma coherent ni al llibret ni als personatges. Per això, l’obra és valorada només pels fragments aïllats, com les àries de Vladimir i Jaroslavna, els passatges corals o les esplendoroses danses polovetsianes. Glazunov i Rimskij-Korsakov emprengueren la tasca d’acabar i donar coherència a l’òpera a partir dels esborranys i els fragments deixats per Borodin. És en aquesta obra, juntament amb alguna de les dotze cançons del cicle Sp’ ašcaja kn’ažna ('La princesa adormida'), on Borodin assolí una més gran originalitat de llenguatge: dissonàncies sense resoldre, escales de tons, audàcies rítmiques, i referències llunyanes al folklore rus, en un sentit que l’apropa a l’estil de Musorgskij. Al costat d’aquestes obres, el repertori de música de cambra és conservador i massa europeu. Els seus companys russos li desaprovaven que emprés a vegades un llenguatge massa germànic en les seves obres. En canvi, per a Borodin, l’ús d’aquest llenguatge era com una evocació dels temps en què sojornà a Alemanya. Amb tot, hi ha obres com el Quartet número 2 en re M que assoleixen uns nivells d’expressió molt sincers, i en les quals Borodin presenta un gran instint melòdic i de creació d’atmosferes harmòniques suggeridores.
Obra
Òpera
Bogatyri (1867); Carskaja nevesta ('L’esposa del tsar', 1867-68); Mlada (1872); Kn’az Igor ('El príncep Igor', 1869-70)
Orquestra
2 simfonies (núm. 1, mi♭ M, 1862-67, arranj. pno. 4 mans, 1875; núm. 2, si m, 1869-76, arranj. pno. 4 mans, 1877; núm. 3, la m, 1886-67); V srednej Azii ('A les estepes de l’Àsia central', 1880, arranj. pno. 4 mans, 1882)
Cambra
Quartet, fl., ob., vla., vlc. (1852-56); Quintet de corda (1853-54); Grand Trio, 2 vl., vlc. (1859-62); Trio per a piano (1860-61); Quintet per a piano, do m (1862); 2 quartets de corda (1874-79, 1881); Scherzo, qt. c. (1882); Serenata alla spagnola, qt. c. (1886)
Piano
Hélène (1843); Fantasia sobre un tema de Hummel (publ. 1849); Adagio patetico (publ. 1849); Scherzo, pno. 4 mans (1861); Polca, Marche funèbre, Requiem and Mazurka, pno. 3 mans (1874-78?); Petite suite (1885); Scherzo (1885)
Veu i piano
Bo ze milostivij ('Déu misericordiós', 1852); Das schöne Fischmädchen ('La bella sirena', 1854); Slu sajte, produ zen’ki pesenku moju ('Escolta la meva cançó, petit amic', 1854); Sp’a s caja kn’a zna ('La princesa adormida', 1867); Morskaja carevna ('La princesa del mar', 1868); Otravoj polnye moi pesni ('Les meves cançons són plenes de verí', 1868); Arabskaja melodija ('Melodia àrab', 1881); Dl’a beregov ot cizni dal’noj ('A les riberes de la pàtria llunyana', 1881)
Bibliografia
- Abraham, G.: Borodin: The Composer and his Music, ed. William Reeves, Londres 1972
- Calvocoressi, M.D.: Alexander Borodin, dins Masters of Russian Music, ed. Duckworth, Londres 1936