Vida
Fill d’una família aristocràtica rural, la seva mare l’introduí en la música culta, mentre que la seva dida el posà en contacte amb la cançó popular. Quan tenia deu anys la família es traslladà a Sant Petersburg, on Modest fou alumne de piano d’A. Herke a l’escola de Sant Pere i Sant Pau. El 1851 passà a l’Institut Komarov, pas preliminar per a entrar a l’Escola de Cadets, d’on sortí el 1856 convertit en oficial. El 1852 compongué per als seus companys la seva primera obra coneguda, la Polka Porte-enseigne. Un primer intent d’escriure una òpera, Han d’Islande, es concretà durant un temps, però aviat fou deixat de banda. Freqüentà el saló d’A. Dargomižskij, deixeble de M. Glinka, on feu amistat amb V. Stasov, i també amb C. K’ui i M. Balakirev, que formaren amb ell el Grup dels Cinc, juntament amb A. Borodin i N. Rimskij-Korsakov. La intervenció de Balakirev, que no tenia estudis de música, inclinà Musorgskij a ser autodidacte i a mantenir una formació no prou perfeccionada, cosa que pesà sempre en la seva obra; però també l’encoratjà a compondre per al piano, instrument que Musorgskij coneixia bé. El 1858 esbossà la música d’escena per a l'Èdip a Atenes de Sòfocles, de la qual només ha perdurat el Cor en fa m, i feu una primera versió de La nit de Sant Joan, que després acabà convertint-se en La nit de Sant Joan a la muntanya pelada. També escriví la que fou la seva primera obra executada en públic: un Scherzo per a orquestra en si♭ M major, i un altre Scherzo en do sostingut per a piano. El 1859 decidí abandonar la carrera militar i dedicar-se plenament a la música. Afectat d’una crisi nerviosa, es quedà temporalment a casa dels Šilovskij, prop de Moscou, i gràcies a això pogué conèixer aquesta gran ciutat, que el deixà impressionat. En tornar a Sant Petersburg escriví l'Impromptu passioné per a piano, que dedicà a Nadežda Opocinina, la seva millor amiga. L’abolició de l’esclavatge el 1861 per part d’Alexandre II i algunes tensions familiars perjudicaren seriosament les seves propietats de Karevo, la qual cosa l’obligà, el 1863, a acceptar una feina a l’Administració. Les necessitats econòmiques el dugueren a establir-se amb altres companys en un apartament, per on passaren personatges de la importància d’I. Turgenev o T. Ševcenko. S’entusiasmà amb la lectura de Salammbô, de Flaubert, i de seguida redactà l’esborrany d’un llibret per a fer-ne una òpera que volia titular El libi i que començà a compondre; aviat abandonà el projecte, tot i que hi treballà intermitentment, com semblen indicar els fragments que n’han quedat: el Chant du Baléare, el Choeur nuptial o el Chant des guerriers libyens, que més tard convertí en Jesus Navin (o Josua, 1877). Aquests fragments, afegits als dels actes II, III i IV, formen la incompleta Salammbô (1863-66). Afectat de noves depressions arran de la pèrdua definitiva del patrimoni i del lloc de treball, s’instal·là a casa del seu germà a Minkino fins el 1868. Aquest any inicià un nou projecte: l’òpera El casament (sobre el text de N. Gogol'), que també deixà inacabada amb només el primer acte, per a dedicar-se a la composició de la seva obra magna, Boris Godunov, basada en la peça teatral de Puškin i en altres textos històrics. La primera versió quedà enllestida al final del 1869 i fou enviada a la direcció dels Teatres Imperials, que la rebutjaren pel fet de no contenir cap història d’amor ni cap paper femení rellevant i per l’escassetat de melodia. Per aquesta raó Musorgskij hi afegí en una nova versió l’acte polonès, amb un personatge femení de més pes (Marina Mnižek) que manté una poc amorosa història d’amor amb el fals Dmitri, tot això amb un acompanyament musical més fastuós. La partitura encara hagué de sofrir altres retocs i, al llarg dels anys, també diferents orquestracions per a pal·liar els pretesos defectes de pobresa tímbrica i instrumental. El 1872 acabà la segona versió, que fou igualment rebutjada pels Teatres Imperials. Això, juntament amb algunes defeccions en el Grup dels Cinc i el casament de Rimskij-Korsakov, amb qui vivia aleshores, el feren sentir incomprès i abandonat, i de mica en mica s’anà convertint en l’home solitari i bevedor del final de la seva vida. Quan s’instal·là amb el comte Arsenij Golenišcev-Kutuzov, parent llunyà seu i poeta, pel qual sentia gran afecte, Stasov ja li havia proposat una altra aventura teatral: l’òpera Khovanšcina, a la qual Musorgskij dedicà esforços notables durant anys. Mentre treballava en el Boris, havia iniciat el cicle Infantils (o L’habitació dels nens, 1868-72), que fou la primera obra seva celebrada fora de Rússia. Amb textos de Golenišcev-Kutuzov, en qui trobà "una emoció espontània, plena de sinceritat", compongué el cicle de cançons Sense sol (1874), i més tard (1875-77) el molt interpretat cicle Cants i danses de la mort, on concentrà tota la riquesa de tractament vocal i de possibilitats expressives del piano que havia adquirit en el terreny del lied. El 1873 morí el seu amic, l’arquitecte Victor Hartmann, sobre els dibuixos i projectes del qual s’inspirà per a compondre els Quadres d’una exposició (1874), per a piano. Aquest mateix any tingué lloc la primera representació pública de Boris Godunov, sota la direcció d’E. Napravnik, que fou tot un èxit. Gràcies a això conegué el baix ucraïnès Osip Petrov, per al qual de seguida pensà a escriure una òpera: La fira de Sorocinsk. Però aquell mateix any també morí Nadežda Opocinina, i això suposà per al compositor un fort cop emocional. El casament d’Arseni l’obligà a buscar-se un nou company de casa i aquesta vegada (1875) s’instal·là amb el pintor P. Naumov. Durant els anys següents anà alternant les dues òperes que duia entre mans, i encara escriví algunes cançons sobre poemes d’A. Tolstoi. El 1878 també morí O. Petrov, i La fira de Sorocinsk quedà arraconada de moment. Obsedit per tantes morts i tants amics que l’abandonaven a la seva solteria, cada cop es lliurà més a la beguda, malgrat les promeses de deixar-la. El 1879 donà per enllestida Khovanšcina, tot i que posteriorment hi introduí retocs i encara quedà inconclusa, i hagué de deixar novament un segon càrrec oficial. Aleshores feu una gira de concerts com a pianista acompanyant la cantant Daria Leonova, que interpretava les seves cançons. Per a ella compongué la darrera de totes, la Cançó de la puça (1879), extreta del Faust de Goethe, que el seu admirat H. Berlioz també havia musicat. En tornar de la gira, renuncià a buscar cap més càrrec mentre esperava guanyar-se la vida acompanyant les millors veus de Sant Petersburg, però fou una idea il·lusòria i es conformà a tocar el piano a l’escola de cant de Daria. Balakirev i Rimskij-Korsakov li dirigiren fragments de Khovanšcina, mentre ell l’anava revisant i dedicant nous esforços a La fira de Sorocinsk, que un grup d’aficionats li havia demanat d’acabar abans d’un any per vuitanta rubles al mes. El 1880 hi introduí una nova versió de la La nit de Sant Joan a la muntanya pelada i emprengué la composició d’un conjunt de petites peces per a piano, entre les quals la difícil Costurera i Meditació. Després d’una darrera actuació en públic acompanyant una cantant de pas, es presentà a casa de Daria Leonova amb atacs d’epilèpsia alcohòlica i aquesta es veié obligada a hospitalitzar-lo; bevedor fins i tot a l’hospital, fou trobat mort pocs dies abans del seu 42è aniversari. Malgrat la seva escassa obra totalment acabada i la falta de voluntat que tenia, ha quedat com un encès i imaginatiu compositor, molt pròxim a les essències més íntimes de la música russa i del seu temps.
Obra
Òpera
Han d’Islande (projectada 1856); Edip v Afinakh ('Èdip a Atenes', projectada 1858-60); Salammbô (inac., 1863-66); #ZN;enit’ba ('El casament', 1868); Boris Godunov, 1868-69 (2a versió, 1871-72; rev. 1873); Mlada, opéra-ballet (col·lab. Rimskij-Korsakov, Borodin, K’ui, projectada 1872); Khovanšcina (acabada i orquestrada per Rimskij-Korsakov, 1872-80); Sorocinskaja jarmarka ('La fira de Sorocinsk', completada i orquestrada per L’adov, Karatygin i altres, 1874-80)
Orquestra
Alla marcia notturna (1861); Intermezzi symphonique in modo classico (1867); Ivanova noc’ na Lysoj gore ('La nit de Sant Joan a la muntanya pelada', 1867); Vz’atije Karsa, marxa ('La captura de Kars', 1880)
Piano
Prop de 20 obres pianístiques, entre les quals: Souvenir d’enfance (1857); Iz vospominanij detstva ('Dels records d’infantesa', 1865); Kartinki s vystavki, suite ('Quadres d’una exposició', 1874); Une larme (1880)
Cor
Poraženije Sennakheriba ('La derrota de Sennakherib', 1866-67); Jesus Navin, A., B., cor, pno. (1874-77); 5 cançons populars russes, 4 v. masc. (1877)
Veu i piano
Mnogo jest y men’a teremov i sadov ('Molts en tinc de palaus i jardins', 1863); Tsar’ Saul ('El rei Saül', 1863); Noc' ('Nit', 1864: orquestració 1868); Seminarist ('El seminarista', 1866); Hopak (1866); Piruška ('La festa', 1867); Klassik ('El classicista', 1867); Sirotka ('L’orfe', 1868); Detskaja ('Infantil', 1868-72); Vecernaja pesenka ('Cançons de vespre', 1871); Bez solnsta ('Sense sol', 1874); Pesni i pl’aski smerti ('Cants i danses de la mort', 1875-77); Nepon’atnaja ('L’esfinx', 1875); Videniye ('La visió', 1877); Strannik ('El viatger', 1878)
Bibliografia
- Bortolotto, M.: Est dell’Oriente. Nascita e splendore della musica russa, Adelphi Edizioni, Milà 1999
- Emerson, C.: The life of Musorgsky, Cambridge University Press, Cambridge 1999
- Marnat, M.: M., Seuil Solfèges, París 1981
Complement bibliogràfic
- Subirà i Puig, Josep: M.Mussorgsky y Cuadros de una exposición, Asociación de Cultura Musical, Madrid 1922