Vida
Fill d’una notable pianista, morta al cap d’un any d’infantar-lo, mostrà molt aviat dots musicals; el pare, però, li feu seguir la carrera militar, cosa que no impedí que estudiés música, primer amb G. Conus i des del 1884 amb N. Zver’ov, que li traspassà el gust per les atmosferes sonores i una rica inventiva pianística capaç de crear climes suggestius. L’any 1885 deixà l’escola de cadets i ingressà al Conservatori de Moscou, on estudià amb S. Tanejev i A. Arenskij (composició) i V. Safonov (piano), i aviat aconseguí fer-se un nom com a concertista, dins i fora de Rússia. Visqué llargues temporades a Alemanya, França i Bèlgica. Establí una gran amistat amb l’editor musical Bel’ajev, que publicà la seva obra i li procurà prestigioses gires. En aquests concerts també tocà les seves primeres peces per a piano: masurques, nocturns i preludis, de refinada filiació chopiniana. El 1893 patí una malaltia que li afectà la mà dreta, però tan bon punt es recuperà tornà a l’activitat de concertista i continuà component: dos poemes simfònics i el Concert per a piano (1896). El 1897 es casà amb la pianista Vera I. Isakovic, i l’any següent es feu càrrec de la càtedra de piano al Conservatori de Moscou, que ocupà fins el 1904. Durant aquest període escriví les simfonies núm. 1 (1899-1900) i núm. 2 (1901-03), amb acollida ben diversa. Tot seguit feu estades a Suïssa i a Itàlia. Aleshores sorgí la tercera simfonia, Le divin poème (1902-04), estrenada a París el 1905. Després d’una gira de concerts als Estats Units, s’instal·là a Brussel·les amb Tatiana de Schloezer, la seva companya des del 1903. A Bèlgica conegué els poetes simbolistes, la teosofia i el pintor Jean Delville, que influí en les seves concepcions estètiques. Allí també tingué contacte amb les noves teories psicològiques que atribuïen colors als sons, i li atribuïen estats d’ànim. Fruit d’aquesta etapa és Le poème de l’extase (1905-08). A partir del 1910 Koussevitzky li organitzà concerts pel Volga i fins i tot l’estrena de Prométhée, le poème du feu (1908-10), partitura que inclou un teclat de llums. Paral·lelament als concerts que el dugueren a Holanda i Anglaterra, anava escrivint sonates per a piano de gran complexitat i desbordant bellesa, preparació per al gran projecte compositiu que duia al cap feia anys i que la mort, per infecció, estroncà: l'Acte previ (1914) quedà només en textos i esborranys sota la denominació de Misteri, un magne espectacle d’una durada de set dies i set nits, representat en un temple a l’Índia, capaç de transfigurar la humanitat. Aleksandr Nemtin n’enllestí una forma final abans de morir el 1999.
El pensament filosòfic i musical de Skr’abin s’unien en la via de l’idealisme místic, de caràcter esotèric i màgic, centrat sovint en combinatòries matemàtiques, i l’obra teosòfica de Mme. Blavackij hi exercí una notable influència. La concepció estètica del músic es basa en la reunió de les arts en una amalgama que implica sons, colors i formes canviants de l’espai, però la seva música es caracteritza per la riquesa temàtica, la inestabilitat rítmica i la densitat harmònica que duu el cromatisme als límits amb els famosos acords sintètics (hexatònics i de fins a deu sons). Sabé treure el màxim profit de les prestacions del piano, com es palesa en la Cinquena Sonata (1907) i les següents fins a la desena, al costat dels estudis i poemes per a piano. En l’obra de Skr’abin, filosofia, religió i música es combinen en una etèria i supra-mundana unió entre home i Univers.
Obra
Orquestra
Concert per a piano i orquestra, fa♮ m, op. 20 (1896); Rêverie (1898); 3 simfonies (núm. 1, mi M, op. 26, amb cor final, 1899-1900; núm. 2, do m, op. 29, 1901-03; núm. 3, Le divin poème, op. 43, 1902-04); Le poème de l’extase, op. 54 (1905-08); Prométhée, le poème du feu, op. 60 (1908-10)
Piano
Valse, fa m, op. 1 (1885); Trois pièces, op. 2 (1887-89); Dix mazurkes, op. 3 (1889); Deux nocturnes, op. 5 (1890); Allegro appassionato, op. 4 (1892); 10 sonates (ente les quals: núm. 1, op. 6, 1892; núm. 2, op. 19, 1892-97; núm. 5, op. 53, 1907; núm. 7, Messe blanche, op. 64, 1911; núm. 9, Messe noire, op. 68. 1912-13; núm. 10, op. 70, 1913); Douze études, op. 8 (1894); Deux impromptus, op. 10 (1894); Vingt quatre préludes, op. 11 (1888-96); Six préludes, op. 13 (1895); Cinq préludes, op. 15 (1895-96); Sept préludes, op. 17 (1895-96); Neuf mazurkes, op. 25 (1899); Deux préludes, op. 27 (1900); Fantasia, op. 28 (1900); Deux poèmes, op. 32 (1903); Poème tragique, op. 34 (1903); Poème satanique, op. 36 (1903); Valse, op. 38 (1903); Quatre préludes, op. 39 (1903); Poème, op. 41 (1903); Huit études, op. 42 (1903); Deux poèmes, op. 44 (1905); Trois pièces: Feuillet d’album, Poème fantasque, Prélude, op. 45 (1904-05); Quasi-valse, op. 47 (1905); Trois pièces: Étude, Prélude, Rêverie, op. 49 (1905); Quatre pièces: Fragilité, Prélude, Poème ailé, Danse languide, op. 51 (1906); Quatre pièces: Prélude, Ironie, Nuances, Étude, op. 56 (1907); Feuillet d’album, op. 58 (1910); Deux pièces: Poème, Prélude, op. 59 (1910); Poème nocturne, op. 61 (1911); Trois études, op. 65 (1912); Deux préludes, op. 67 (1912-13); Deux poèmes, op. 71 (1914); Vers la flamme, op. 72 (1914); Deux danses: Guirlandes, Flammes sombres, op. 73 (1914); Cinq préludes, op. 74 (1914)
Obra
Notes et réflexions. Carnets inédits, introducció i notes de M. Skr’abina, ed. Klincksieck, París 1979
Bibliografia
- Kelkel, M.: Alexandre Scriabine, Fayard, París 1999
- Lemaire, F.C.: La musique du XXe siècle en Russie, Fayard, París 1994
- Verdi, L.: Kandinskij e Skrjabin, Akademos, Lucca 1996