Estudià violoncel a l’escola, però orientà la seva carrera cap a la tecnologia i l’enginyeria i del 1912 al 1968 treballà en una oficina de patents. Malgrat tot, no oblidà mai la música, i entre els anys 1910 i 1911 estudià instrumentació i composició amb Andreas Hallén al Conservatori d’Estocolm. Fou director musical de diferents formacions orquestrals del seu país i un dels màxims exponents del grup de compositors suecs de la primera meitat del segle XX. Destacà especialment en el terreny de la música orquestral i per a escena. Les seves nou simfonies representen un pont d’enllaç entre la tradició romàntica germànica i la tècnica orquestral impressionista, i també incorporen elements folklòrics i politonals. Cal destacar-ne, a més, les cinc òperes i els dos ballets, que foren interpretats en reiterades ocasions a Alemanya del 1920 al 1930. Del conjunt de la música incidental, en sobresurt la música per a l’obra del poeta i dramaturg M. Maeterlinck Soeur Béatrice, composta el 1917 i readaptada més tard com a Suite orquestral núm. 3. Fou també autor de música vocal i de cambra.