Vida
Fill d’un cerveser aficionat al violí que li estimulà des de ben petit el sentit musical, aviat pogué cultivar els seus dots i les seves habilitats amb el piano. A vuit anys compongué una peça (Galop) que ja preludiava el seu interès per les danses populars. Feu els seus estudis amb professors modestos, tot i que tingué com a mestre el filòleg J. Jungmann, declarat nacionalista que li encengué la primera espurna del foc del nacionalisme txec. No obstant això, en la seva formació predominà la tradició alemanya i també la italiana. Pogué escoltar en directe pianistes com F. Liszt i S. Thalberg, i malgrat que el pare l’envià a Plzen a estudiar dret el 1840, l’empenta d’aquells músics l’esperonà a compondre algunes peces maldestres. El 1843 decidí dedicar-se a la música, abandonà les lleis i tornà a Praga. Per guanyar-se la vida tocava el piano als salons de les famílies benestants i alhora rebia classes de piano i composició de J. Prokosch, juntament amb la que seria la seva dona, Katarina Kolárová. Gràcies al director del conservatori, F. Kittl, el 1844 passà a fer de mestre de música per al comte Leopold Thun. Allà conegué Robert i Clara Schumann, amb els quals establí una notable correspondència. D’aquesta època són moltes pàgines pianístiques de caràcter romàntic, d’estil schumannià i amb una certa tendència al virtuosisme. Aquest aspecte s’accentuà en conèixer H. Berlioz i F. Liszt, a qui demanà que l’ajudés a crear una escola de música pròpia a Praga. El genial pianista aviat s’adonà de les potencialitats i del caràcter bohemi del jove Bedrich i contribuí amb 400 florins a l’obertura de l’escola. Smetana, agraït, li dedicà les Sis peces característiques, el seu opus 1. Aquell any 1848 fou el de les revolucions europees. A l’àrea txeca, el despertar de la consciència nacional, amb un cert grau de paneslavisme, era motivat per la desigualtat de drets dels txecs i la seva llengua enfront de les elits alemanyes, que dominaven la política i les forces repressives. En l’eufòria d’una llibertat precària, però llargament desitjada pels txecs, Smetana compongué la Marxa de la Legió dels estudiants de Praga, la Marxa de la Guàrdia Nacional i el Cant de la llibertat. Avortada, però, la independència (quan Hongria havia obtingut millors condicions polítiques), Smetana cedí pel que fa al patriotisme (arribà a escriure per a l’emperador una Simfonia triomfal que inclou l’himne austríac de J. Haydn), però accentuà en canvi els components nacionalistes específicament txecs de la música. Els anys posteriors a la revolta foren poc brillants pel que fa a la seva obra. El 1849 es casà amb Katarina, amb qui tingué quatre filles. En memòria de la primera, que morí a cinc anys, Bedrich escriví l’ombrívol i intimista Trio en sol m (1855). La sensació de derrota i de desànim s’apoderà del músic, que per a escapar de la situació angoixant el 1856 acceptà una oferta per a anar a Göteborg (Suècia) com a director d’orquestra de la Societat Filharmònica. Des d’allà feu viatges a Weimar, on visità Liszt i conegué els poemes simfònics de l’hongarès. Això l’estimulà a compondre’n alguns: Richard III (1858), El campament de Wallenstein (1859) i Hakon Jarl (1861). Després de les derrotes d’Àustria a Magenta i Solferino, i del diploma d’octubre del 1860, que donava estatut d’igualtat a la llengua txeca, Smetana decidí que el seu lloc era a Praga, i tornà a la capital. Però en l’endemig Katarina havia mort i l’any següent es casà amb Bettina Ferdinandi.
La creació d’un teatre d’òpera del tot nacional havia quedat concretat, per voluntat de la Dieta Bohèmia, en la construcció del Teatre Provisional, i amb l’objectiu de fer-s’hi un lloc, Smetana escriví les seves primeres obres operístiques: Els brandemburguesos a Bohèmia i la primera versió de La núvia venuda. Paral·lelament, obrí un nou institut musical, posà en peu la Societat coral Hlahol, que dirigí del 1863 al 1865, i contribuí a les activitats de l’Associació Nacional d’Artistes Txecs. El 1866 s’estrenaren les seves dues òperes amb gran èxit de públic i això l’ajudà a conquerir el càrrec de director d’orquestra del Teatre Provisional, des d’on pogué incrementar l’atenció dedicada a la música de caràcter nacional, almenys durant els vuit anys que s’hi mantingué. Però el preu fou crear-se un grup d’enemics conservadors. Els seus seguidors, radicals, el consideraven el puntal de la naixent escola nacional txeca, i els seus títols operístics següents així ho confirmaren. L’estrena de Dalibor (1868), amb motiu de la col·locació de la primera pedra del futur Teatre Nacional, fou un fracàs perquè el bàndol conservador la considerà massa estrangeritzant. Potser decebut per aquesta reacció, es dedicà a revisar dues vegades més La núvia venuda, malgrat l’èxit de públic. El 1872 acabà Libuše, que ha quedat com a òpera emblemàtica de l’escola nacionalista de la música txeca; però no l’estrenà de seguida tot esperant la magna inauguració del Teatre Nacional, que s’esdevingué el 1881. Entre el 1873 i el 1874 enllestí Dve vdovy ('Les dues vídues'). Però a partir d’aquest moment, amb la salut cada cop més deteriorada, una sordesa progressiva i uns forts mals de cap, primers indicis de la demència en què caigué després, la seva vida pública i creativa quedà força alterada. Es retirà a Jabkenice, amb la família de la seva filla i, enmig d’una natura en estat pur, anà escrivint el cicle de poemes simfònics Má vlast ('La meva pàtria', 1874-79). Tot i les dificultats, encara pogué compondre el Quartet "De la meva vida" (1876) o el recull pianístic Rêves (1875), i finalitzà tres noves òperes amb llibret de l’escriptora E. Krásnohorská: Hubicka ('El bes', 1875-76), Tajemství ('El secret', 1877-78) i Certova stena ('El mur del diable', 1879-82), però ja no acabà l'opéra-comiqueViola. El 1882, les pèrdues de memòria i de parla l’afectaren de forma greu, bé que encara pogué acabar el Quartet núm. 2 i algunes pàgines del Carnaval de Praga. Finalment hagué de ser internat al manicomi, on morí al maig del 1884.
Smetana ha quedat, doncs, com un iniciador i desvetllador del caràcter nacional de la música txeca. No solament creà les bases de l’òpera nacional que tants il·lustres seguidors ha tingut, sinó que també esdevingué el més popular dels músics del seu temps. Sense fer especial esment del folklore del país en la seva música, l’ús sovintejat de danses populars li conferia el gust i sabor de cosa pròxima que la feien tan reeixida. El llenguatge musical de Smetana, colorista, àgil i marcadament romàntic, fou la clau de la seva popularitat. El toc ètnic, adquirit amb el recurs dels ritmes de les danses del folklore bohemi, i el sentit notablement descriptiu i programàtic dels seus poemes simfònics, sobretot en alguns del cicle Má vlast ('La meva pàtria'), han dotat la seva música d’un poder suggestiu i d’una expressió íntimament popular capaç d’arribar a la sensibilitat de l’ànima txeca, alimentada de llegendes i dels elements naturals i fantàstics del seu propi paisatge.
Obra
Òpera
Branibori v Čechách ('Els brandemburguesos a Bohèmia', 1863), Prodaná nevestá ('La núvia venuda', 1863-66; rev. 1869, 1869-70); Dalibor (1865-67, rev. 1870); Libuše (1869-72); Viola (inac., 1871, 1883-84); Dve vdovy ('Les dues vídues', 1873-74; rev. 1877, 1882); Hubicka ('El bes', 1875-76); Tajemství ('El secret', 1877-78); Čertova stena ('El mur del diable', 1879-82)
Orquestra
Pochod národní gardy ('Marxa de la Guàrdia Nacional', 1848); Ricard III, poema simf., op. 11 (1857-58; Shakespeare); Valdštýnův tabor, poema simf., op. 14 ('El campament de Wallenstein', 1858-59; Schiller); Hakon Jarl, poema simf., op. 16 (1860-61; Oehlenschläger); Rybár, harm., arpa, c. ('El pescador', 1869); Má vlast, cicle de 6 poemes simf. ('La meva pàtria', 1872-79); Pražský karneval ('Carnaval de Praga', 1883)
Cambra
3 qt. de c. (re♭ m, perdut, probablement 1839-40; núm. 1, mi m, Z mého života, ’De la meva vida', 1876; núm. 2, re m, 1882-83); Fantaisie sur un air bohémien ’Sil jsem proso', sol m, vl., pno. ('Fantasia sobre l’aire bohemi Vaig sembrar mill ', 1843); Trio amb piano, sol m, op. 15 (1855, rev. 1857); Z domoviny, 2 peces, vl., pno. ('De la pàtria', 1880)
Teclat
Prop de 110 obres per a teclat (aproximadament 100 per a pno.), entre les quals: Valciky, pno. ('Valsos', 1844); Charakteristické variace, pno. ('Variacions característiques', 1846); Sis preludis, org. (1846); Šest charakteristickyeh skladels, op. 1 ('Sis peces característiques', 1848); Svatební scény, pno. ('Escenes de bodes', 1849); Črty, op. 4 i 5 ('Esbossos', 1851); Tri poetické polky, pno. ('Tres polques poètiques', 1854); Sny, pno. ('Somnis', 1875); České tance, pno. ('Danses txeques', 1877)
Música vocal
Bolest odlouceni, 1 v., pno. ('Dolor de la separació', 1846); Písen svobody, v. a l’uníson, pno. ('Cançó de la llibertat', 1848); Tri jezdci, v. masc. ('Els tres genets', 1862); Odrodilec, doble cor masc. ('El renegat', 1863); Česká písen, cor mixte, pno. ('Cançó txeca', 1868); Pisen na mori, v. masc. ('Cançó del mar', 1877); Vecerní pisne, 1 v., pno. ('Cançons de vespre', 1879); Veno, v. masc. ('Dedicatòria', 1880)
Bibliografia
- Erismann, G.: Smetana l’éveilleur, Actes Sud, Arles 1993
- Tyrrel, J.: Czech Opera, Cambridge University, Cambridge 1988