Vida
Fill de família humil, visqué els primers quinze anys a la torre de guaita on treballava el seu pare. Martinu sempre cregué que aquest insòlit lloc, des d’on observava el món a 35 metres d’alçada, li havia donat un sentit clar i lineal de l’espai i una visió ampla i oberta de la natura. Des de petit mostrà una bona predisposició per a la música: a vuit anys aprengué a tocar el violí, i el 1906 ingressà al Conservatori de Praga. Fou, també, un apassionat de la literatura i la poesia, passió que amb el temps es reflectí en òperes, cançons i obres corals vinculades a poetes txecs que, sobretot quan era a Amèrica, representaven per a ell un lligam profund amb la seva pàtria. El 1913 ingressà com a segon violí a l’Orquestra Filharmònica Txeca, on romangué fins el 1923, i alhora inicià l’activitat compositiva amb una marcada influència de l’impressionisme i del decadentisme germànic i austríac. Paral·lelament estudià amb J. Suk. El 1923, la interpretació del Poème de la fôret, d’A. Roussel, per part de l’orquestra on tocava fou per a Martinu un fet decisiu que marcà un tomb a la seva vida. El mateix 1923 obtingué una beca i se n’anà a París, on, durant dos anys, estudià amb Roussel. Aquest compositor li donà l’oportunitat de madurar per ell mateix, cosa que l’ajudà enormement a trobar el seu propi camí i a obtenir la claredat i "l’expressió directa, exacta i sensible de l’art francès que sempre he admirat". A París també conegué altres compositors, alguns d’exiliats de Rússia, entre els quals hi havia I. Stravinsky. Mantingué contacte amb els poetes surrealistes i, juntament amb altres compositors estrangers instal·lats a la capital francesa (M. Mihalovici, A. Tansman i A. Cerepnin, entre d’altres), creà, cap al 1928, el que s’anomenà Escola de París. A partir d’aleshores intensificà la composició, fins que el 1940, vist el curs de la guerra, decidí marxar als Estats Units. Impartí classes a Princeton fins el 1943, i aviat establí amistat amb grans directors d’orquestra com Ch. Munch, S. Koussevitzky o P. Sacher, que estrenaren bona part de les seves obres. Els últims anys els passà a Roma, Niça i, finalment, a Basilea, on morí.
De l’època de París sobresurt, com un punt d’inflexió en la seva producció, Half-time (1924), peça que sabé plasmar tota l’energia d’un partit de futbol, precedent de Rugby del suís A. Honegger. Era un adeu a les influències impressionistes i simbolistes, però ben aviat, per influència de Stravinsky, i a partir de Partita (1931), canvià l’ebullició de sonoritats i ritmes intensos per les més reposades i contingudes opcions del Neoclassicisme, que es manifestaren sovint en forma de divertimento, serenata o concerto grosso, formes que dominà en gran manera per l’atenció que prestà a la polifonia i als madrigalistes italians i anglesos del segle XVI, i que arribaren al punt culminant amb el Doble concert, per a dues orquestres, piano i timbals (1938). Aquesta nova via li permetia també mantenir el contacte amb el folklore txec, que, d’una manera o d’una altra, estigué sempre present al llarg de la producció de Martinu. La vena nostàlgica i lírica de molta de la seva música donà peces magistrals com el Památník Lidicím ('Memorial per a Lidice', 1943) o Els frescos de Piero della Francesca, mostra de l’enyorança del seu país i de la seva vocació cultural europea. Durant el període americà també sorgiren les simfonies, potser no prou reeixides a causa de la pròpia voluntat de linealitat. Les obres escèniques, des de Les larmes du couteau (1928) fins a La passió grega -escrita prop de la mort (1956-59)-, passant per peces clau com Julietta (1938), Ariadne (1958) i el ballet Špalícek o l’oratori Gilgameš (1955), mostren un vessant literari, d’arrel culta i lligat a les essències, però no exempt en molts casos d’una certa dosi d’humor i bonhomia, que determina en part la concepció estructural de l’obra. També deixà una bona representació de música de cambra i pianística. Amb tot, molts crítics li han retret un cert grau de discontinuïtat qualitativa, atribuïble més a l’extensió del seu catàleg (prop de 400 obres) que no pas a altres raons compositives.
Obra
Òpera
Les larmes du couteau (1928); Hry o Marii ('Els jocs de Maria', 1933-34); Divadlo za bránou ('Un teatre de barri', 1936); Julietta (1936-38); Mirandolina (La Locondiera) (1954); Ariadne (1958); Recké pašije ('La passió grega', 1956-59)
Ballet
Istar (1918-21); Kdo je na svete nejmocnejši ('Qui és el més poderós al món?', 1922); Kuchynská revue ('Revista de cuina', 1927); Echec au roi (1930); Špalícek (1931-32); Škrtic ('L’estrangulador', 1948)
Orquestra
Andel smrti, poema simf. ('L’àngel de la mort', 1910); Half-time (1924); 5 concerts pno. i orq. (núm. 1, pno., orq. cambra, 1925; núm. 2, 1935; núm. 3, 1948; núm. 4, Sortilegis, 1955-56; núm. 5, Fantaisie concertante, 1957); La rhapsodie (Allegro symphonique) (1928); Partita (Suite núm. 1), c. (1931); Sinfonia concertante, 2 orq. (1932); Suite concertante, vl., orq. (1937); 2 concerts vlc. i orq. (núm. 1, 1930, rev. 1955; núm. 2, 1944-45); Doble concert, 2 orq., pno., timb. (1938); Sinfonietta giocosa, pno., orq. cambra (1940); 6 simfonies (núm. 1, 1942; núm. 2, 1943; núm. 3, 1944; núm. 4, 1945; núm. 5, 1946; núm. 6, Fantaisies symphoniques, 1951-53); Concert per a violí núm. 2 (1943); Památník Lidicím ('Memorial per a Lidice', 1943); Sinfonie a ’La jolla', pno., orq. (1950)
Cambra
7 qt. c. (núm. 1, 1918; núm. 2, 1925; núm. 3, 1929; núm. 4, 1937; núm. 5, 1938; núm. 6, 1946; núm. 7, Concerto da camera, 1947); 2 trios c. (núm. 1, 1923; núm. 2, 1934); Les rondes, ob., cl., fg., trpt., 2 vl., pno. (1930); 3 trios per a pno. (núm. 1, Cinq pieces brèves, 1930; núm. 2, 1950; núm. 3, 1951); Sept études rythmiques, vl., pno. (1937); Les madrigaux, ob., cl., fg. (1937); 3 sonates vl., pno. (núm. 1, 1927; núm. 2, 1931; núm. 3, 1944); Sonata, vla., pno. (1955); Piece, 2 vlc. (1959)
Piano
Film en miniature (1925); Trois danses tchèques (1926); Borová (1929-30); Cinq esquisses de danse (1932); Okna do zahrady ('Finestra al jardí', 1938); Mazurka (1941); Antikvári ('Les bouquinistes du quai Malaquais', 1958)
Música vocal
5 ceských madrigal, cor ('5 madrigals txecs', 1948); Gilgameš, oratori ('Gilgamesh', 1954-55); Mikes z hor, cantata de cambra, v. solistes, cor, instr. c., pno. ('Mikes a les muntanyes', 1959); Ptaci hody, v. infantils, trpt. ('Festival d’ocells', 1959); Proroctví Izaiášovo, v. solistes, v. masc., conjunt instr. ('La profecia d’Isaïes', 1959); més de 100 cançons per a v. solista i pno.
Bibliografia
- Erismann, G.: Martinů, un musicien à l’éveil des sources, "Actes Sud", Arles 1990