Vida
S’inicià en la música a tres anys amb la seva mare, i de seguida es feu evident el seu talent excepcional, fet que quedà confirmat quan, a cinc anys, realitzà les seves primeres composicions. El 1942 ingressà al Reial Conservatori de Música de Toronto, on estudià piano amb A. Guerrero, orgue amb F.C. Silvester i teoria amb L. Smith. Dos anys més tard guanyà el trofeu del Kiwanis Music Festival, l’únic concurs en què participà, ja que no li agradava gens l’esperit competitiu que regnava en aquest tipus de certàmens. L’any 1945, tan sols amb tretze anys, passà lde solista del conservatori de la seva ciutat natal, amb la qual cosa assolí l’acreditació del nivell professional. No obstant això, continuà estudiant amb A. Guerrero fins el 1952. En aquesta època estigué molt influït per Arthur Schnabel, Leopold Stokowski i els enregistraments pianístics d’obres de J.S. Bach que havia fet Rosalyn Tureck. El 1945 es presentà per primera vegada davant del públic en un concert d’orgue, i l’any següent debutà com a solista de piano amb l’orquestra del conservatori interpretant el Concert per a piano núm. 4 de L. van Beethoven. El seu primer recital en solitari l’oferí el 1947 amb un programa que incloïa obres de D. Scarlatti, L. van Beethoven, F. Chopin i F. Listz. La seva llarga relació amb la ràdio i els enregistraments s’inicià el 1950 amb un recital per a la CBC. La gravació que l’any 1955 feu de les Variacions Goldberg de J.S. Bach, que assolí un èxit sense precedents, en fou el punt culminant. El 1957 viatjà a Europa per primera vegada, i es convertí en el primer pianista nord-americà que tocava a l’URSS. Continuà la seva brillantíssima carrera com a intèrpret de piano fins el 1964, any en què es retirà definitivament dels escenaris al·legant que no li era gens grat tocar en públic i que creia que serviria molt millor la música des d’un estudi de gravació. En deixar la vida frenètica del concertista, tingué més temps per a dedicar-se a la composició, la direcció i l’experimentació de noves tecnologies. Uns mesos abans de la seva mort creà a Toronto una orquestra de cambra que dirigí ell mateix. Molt sovint ha estat considerat com un eremita, ja que la seva filosofia personal el dugué a comunicar-se amb els altres a través d’enregistraments i escrits més que no pas amb el contacte directe.
Obra
A. Schönberg, a Perspective, Cincinnati 1964; Le dernier puritain, París 1983; Contrepoint à la ligne, París 1985; Je ne suis pas du tout un excentrique, 1986; Écrits, 1986
Bibliografia
- Canning, N.: A Glenn Gould Catalog, Greenwood Press, Wesport 1992
- Myers, P.: Glenn Gould, dins "Gramophone", núm. 1, 1973