Estudià al Royal College of Music de Londres i, altra vegada al seu país natal, ingressà al Reial Conservatori de Música i a la Universitat de Toronto. Romangué, però, molt poc temps en aquests centres i tota la seva formació a partir de llavors —literatura, filosofia, periodisme— fou essencialment autodidàctica. Ensenyà a la Universitat Simon Fraser (Colúmbia Britànica) entre el 1965 i el 1975, i aquesta experiència docent l’inspirà per a elaborar unes teories molt innovadores dins el camp de l’educació musical. El seu sistema educatiu dona més importància a la creativitat i a la capacitat receptiva que no pas a les habilitats i a l’adquisició de coneixements teòrics. Publicà diversos escrits respecte al tema, com ara The Composer in the Classroom (1972).
Els anys cinquanta compongué en l’estil neoclàssic, mentre que durant la dècada de 1960 experimentà amb el serialisme (Brébeuf, 1961). Creà l’anomenada environmental music, fruit de la seva preocupació pels efectes del so en l’ésser humà. El 1969 encunyà el terme esquizofonia, per a denominar la separació d’un so de la seva font.
El 1979 la seva carrera canvià dràsticament amb l’obra Music for Wilderness Lake, per a dotze trombons situats en diferents llocs a la vora d’un llac. Com ell mateix afirmà, “les grans revolucions en la història de la música són canvis de context més que no pas canvis d’estil”.
De les seves composicions destaca l’òpera experimental The Princess of the Stars, estrenada el 1981. Fou guardonat, entre d’altres, amb el primer premi Glenn Gould (1987) i el premi Walter Carsen (2005).