i Elliot Cook Carter | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

Elliot Cook Carter

Música
música mús
Compositor nord-americà.
Nova York, 1908

Vida

Fou deixeble de W. Piston i E.B. Hill a la Universitat de Harvard, i després de la seva graduació el 1932 es traslladà a París, on estudià amb N. Boulanger a l’Escola Normal de Música (1932-35). Novament als Estats Units, exercí de crític musical en publicacions tan prestigioses com el "New York Herald Tribune" i la revista "Modern Music", feines que compaginà amb la de director musical del Ballet Caravan (1937-39). Mentre exercia aquest càrrec compongué el ballet Pocahontas, gràcies al qual guanyà el Premi Juilliard Publication el 1940, que li valgué el reconeixement públic. Aquesta obra, que mostra influències variades, des d’I. Stravinsky i P. Hindemith fins als virginalistes anglesos, està impregnada d’un intens lirisme, molt proper al de S. Barber.

Fou professor de música en diferents centres, com ara el Peabody Conservatory de Baltimore (1946-48), la Universitat de Colúmbia (1948-50), el Queens College de Nova York o la Universitat de Yale (1960-62). En la seva faceta de compositor, anà depurant el seu estil, cada vegada més decantat vers una progressiva simplificació expressiva. Aquesta tendència es reflecteix, per exemple, en obres com els Three Poems of Robert Frost (1943) o The Harmony of Morning (1944). Després de la Segona Guerra Mundial abandonà el neoclassicisme al qual s’havia acostat anteriorment, fet especialment palpable a la Sonata per a piano (1945-46) i el Quintet de vent (1948). A partir de la dècada dels cinquanta s’interessà per l’ús del mètode serial aplicat als intervals i a les intensitats. Abandonà els esquemes tradicionals i especulà amb els paràmetres rítmics a través de l’ús de ritmes creuats i de l’anomenada modulació mètrica. En el Quartet de corda número 1 (1950-51) és present l’empremta d’A. Berg, especialment de la seva Suite lírica (1925-26). Fou precisament el Quartet de corda número 1 que consolidà la fama internacional de Carter. Més tard, les Variacions per a orquestra (1954-55) i el Quartet de corda número 2 (1959) contribuïren a fer créixer la seva reputació. En aquestes darreres obres tractà independentment l’instrument respecte de la resta del conjunt, mètode que continuà utilitzant durant la dècada dels seixanta en diferents concerts per a instrument i orquestra. El Concert per a clavicèmbal, piano i dues orquestres de cambra (1961) i el Concert per a piano (1964-65), que destaquen per la seva factura formal, en foren algunes de les mostres més reeixides.

L’obra musical de Carter és una síntesi dels corrents creatius més importants de la música del segle XX, representats per compositors com I. Stravinsky, E. Varèse o A. Schönberg, a més de ser una de les més genuïnes i interessants de la música nord-americana del segle XX. En la seva trajectòria, s’ha mostrat sempre com un creador interessat en la recerca de diferents vies expressives. Ha estat un dels compositors més reconeguts i premiats dels Estats Units. Entre els nombrosos guardons rebuts, destaquen el Broadcast Music Incorporated Publication Prize i l’Independent Music Publishers Contest, tots dos del 1945. Fou escollit membre de l’Institut Nacional d’Arts i Lletres (1956) i de l’Acadèmia Americana d’Arts i Lletres (1963).

Obra

Orquestra

The Ball Room Guide (1937); Simfonia núm. 1 (1942, rev. 1954); Holiday Overture (1944, rev. 1961); Variacions per a orquestra (1954-55); Concert per a clavicèmbal, piano i dues orquestres de cambra (1961); Concert per a piano (1964-65); Simfonia per a tres orquestres (1976-77); Three Occasions (1986-89); Concert per a oboè (1986-87); Concert per a violí (1990); Partita (1992-93); Adagio tenebroso (1995)

Cambra

Elegy, vla./vlc., pno. (1943, rev. 1961); Sonata, vlc., pno. (1948); Quintet de vent (1948); Vuit estudis i una fantasia, fl., ob., cl., fg. (1950); 3 quartets de corda (núm. 1, 1950-51; núm. 2, 1959; núm. 3, 1971); Sonata, fl., ob., pno, clav. (1952); Duo, vl., pno. (1973-74); Triple duo, vl., vlc., fl., cl., pno., perc. (1983); Esprit rude-esprit doux, fl., cl. (1984); Canon for 4. Homage to William, fl., cl. baix, vl., vlc. (1984); Enchanted Preludes, fl., vlc. (1988); Con leggerezza penosa, cl., vl., vlc. (1990); Quintet, pno., ob., cl., fg., tr. (1992)

Solo

Sonata, pno. (1945-46); Night Fantasies, pno. (1980); Changes, guit. (1983); Scrivo in vento, fl. (1991); Gra, cl. (1993)

Música vocal

Tom and Lily, oratori (1934); The Bridge, oratori (1937); Let’s be Gay, v. femenina, 2 pno. (1937); To Music, cor (1937); The Defense of Corinth, v. mixtes, narrador, pno. 4 mans (1942); Three Poems of Robert Frost, Ms./Bar., pno. (1943; arranj. per a S./T., orq. cambra, 1975); Warble for Lilac Time, S./T., pno./orq. cambra (1943); The Harmony of Morning, veus femenines i petita orq. (1944); Musicians Wrestle Everywhere, v., instr.c. ad lib. (1945); A Mirror on which to Dwell, S., conjunt instr. (1975); Syranga, Ms./Bar., conjunt instr. (1978); In sleep, in Thunder, T., 14 instruments (1981); Of Challenge and of Love, S., pno. (1995)

Música escènica

Philoctetes, mús. incid. (1936); Mostellaria, mús. incid. (1936); Pocahontas, ballet (1936); The Minotaur, ballet (1947)

Obra

The writings of Elliot Carter: an American Composer looks at Modern Music, Stone, K. i Stone E. ed., Bloomington 1977.

Bibliografia

  1. Edwards, A.: Flawed Words and Stubborn Sounds: a Conversation with Elliot Carter, Nova York 1971
  2. Morgan, R.: Elliot Carter’s String Quartets dins "Musical Newsletter", iv/3 (1974)

Complement bibliogràfic

  1. Elliott Carter, Josep Soler: concerts, curs monogràfic, audicions comentades, pel·lícula, Fundació Caixa d’Estalvis i Pensions, Serveis Editorials, Barcelona 1994
Col·laboració: 
OPT
Llegir més...