El 1903 anà a Berlín per a ser concertista de piano, i estu dià composició amb E. Humperdinck. Retornà als Estats Units el 1907, i fins el 1920 fou director de música a la Hackley School a Tarrytown. Si bé les cinc cançons publicades el 1909 denoten la influència del Romanticisme alemany, Griffes continuà experimentant per a definir la seva personalitat artística. El 1911 compongué obres que reflecteixen l’impressionisme musical, i en el període 1916-17 l’orientalisme es fa palès a la seva obra. També experimentà amb dissonància extrema i tonalitats obscures (3 Poems, opus 9). La Sonata per a piano (1917-18) és el cim de la seva creativitat: música absoluta sense programa i molt dissonant. Els 3 Preludis per a piano, de l’any 1919, utilitzen un llenguatge harmònic abstracte i una forma molt concisa que fan pensar en les obres d’A. Schönberg o A. Skr’abin. Escriví peces per a música escènica, a més d’obres per a piano, orquestra i de cambra.