En la classificació Hornbostel-Sachs, membranòfon de percussió directa del grup dels semiesfèrics. Consisteix en un recipient semblant a un perol -col·locat damunt un suport-, al qual se subjecta una membrana tesada amb un sistema que permet fer sons afinats en percudir-la amb unes macetes. Les timbales solen ser emprades en grups de dues o més. És l’únic tambor usat en la música culta occidental que produeix notes d’afinació determinada i està dotat de recursos que li permeten canviar amb precisió la nota en què està afinat durant la interpretació. Aquesta característica singular fa que s’integri en l’estructura harmònica de les obres i que sigui especialment apreciada en la secció de percussió de les orquestres. Té forma hemisfèrica i, segons la tessitura, se’n fabriquen de mides diverses, que oscil·len entre 50 i 80 cm de diàmetre. El so és produït per una membrana circular, de pell o de material plàstic, muntada, ajustada i tesada damunt la boca de l’instrument, que li fa de suport i de caixa de ressonància. La timbala sona en ser colpejada aquesta membrana amb unes macetes de diverses formes, pesos, mides i textures, amb el cap de feltre o d’altres materials. La caixa de ressonància sol ser metàl·lica, de bronze o de llautó. Actualment se’n fabriquen també amb fibra de vidre. L’afinació de les timbales depèn del diàmetre de l’instrument, de la tensió de la membrana i, en les de pell natural, de la humitat i la temperatura ambient. Les membranes solen anar muntades damunt un riscle que, en ajustar-se a la boca de l’instrument, permet tesar-les emprant diversos sistemes. El més senzill consisteix en sis o vuit cargols, amb una manovella en forma de T, fixats al cos de la timbala i subjectats a un cèrcol metàl·lic que abraça el riscle de manera que, en ser accionats manualment, fan augmentar o disminuir la tensió de la pell per tal d’emetre el to desitjat. Altres sistemes, desenvolupats durant el segle XIX, permeten variar-ne la tensió donant voltes a un sol pern, tibant-la amb uns engranatges que es fan girar amb el peu o, fins i tot, amb una sèrie de cèrcols concèntrics que pressionen la membrana. Avui dia el procediment usual consisteix a reunir un conjunt de cables, enganxats al riscle, a sota del cos de la timbala i accionar-los per mitjà d’un pedal per tal de tesar la membrana a voluntat de l’instrumentista, la qual cosa permet fer canvis d’afinació ràpids i efectes de glissando. Per a poder abastar tota l’escala cromàtica són necessàries diverses timbales de diferent tessitura. En les orquestres hom sol fer-ne servir tres, de 76, 66 i 61 cm de diàmetre, que normalment tenen com a nota més greu el mi♭1, el sol1 i el do2. Cadascuna es pot apujar fins a una quinta, amb la qual cosa, entre totes, permeten tenir un àmbit d’una octava i una tercera. És freqüent, també, l’ús d’una quarta timbala, més aguda.
Les timbales arribaren a l’Europa occidental amb els croats, durant el segle XIII. Els seus antecessors eren un conjunt de dos tambors ovoidals subjectats a la sella dels cavalls amb un jou de cuir o bé uns altres portats per músics a peu que els sostenien penjats a les espatlles amb una corretja. A partir del segle XV es troben aparellades a les trompetes, amb funcions bèl·liques o cerimonials. No fou fins al segle XVII que es començà a valorar la possibilitat de fer-les servir en la música artística i, al final d’aquest segle, començaren a ser usades, juntament amb les trompetes, en la música litúrgica. El seu ús es feu habitual a partir del segle XVIII.