Vida
Estudià amb Elvira de Hidalgo al Conservatori d’Atenes i a quinze anys debutà com a Santuzza de la Cavalleria Rusticana, de P. Mascagni. Entre el 1940 i el 1945 actuà a la companyia de l’Òpera d’Atenes, fins que arribà el seu debut italià amb La Gioconda, d’A. Ponchielli, que cantà a l’Arena de Verona el 1947 sota la direcció de Tullio Serafin, amb qui inicià una intensa col·laboració. El 1948 es casà amb Giovanni Battista Meneghini. El 1950 substituí Renata Tebaldi a la Scala de Milà, on debutà amb Nabucco. Aviat s’interessà per Mozart (El rapte del serrall) i Gluck, i incorporà també al seu repertori les òperes d’autors de la primera meitat del segle XIX, com Spontini, Donizetti o Bellini. Dotada d’una gran versatilitat dramàtica, treballà als teatres més prestigiosos del món i fins i tot al cinema, de la mà de Pier Paolo Pasolini (Medea, 1971). La seva única actuació a Catalunya tingué lloc el 1959, amb un recital al Gran Teatre del Liceu. Provocà més d’un escàndol per les seves cancel·lacions i per les rivalitats amb Renata Tebaldi, particularment a Milà. Es retirà el 1965 per a consagrar-se a la seva nova parella, Aristòtil Onassis, i entre el 1971 i el 1972, impartí classes magistrals a la Juilliard School de Nova York i el 1973 retornà als escenaris al costat de Giuseppe di Stefano. Ha estat una de les dives més emblemàtiques del segle XX i protagonitzà una abundant discografia, profusament reeditada. El seu ampli repertori, assolit gràcies a una veu de soprano dramàtica amb facilitat per a la coloratura, li permeté abordar els principals papers femenins de la història de l’òpera.
Bibliografia
- Ardoin, J.: The Callas Legacy, Duckworth, Londres 1977
- Meneghini, G.B.: Mi mujer Maria Callas, Javier Vergara ed., Barcelona 1986
- Segalini, S.: Images d’une voix, Éditions Francis Van der Welde, París 1979
- Stassinopoulos, A.: Maria Callas. La mujer detrás de la leyenda, Quarto Lasser, Barcelona 1984