Estudià amb el violinista G. Charpentier i amb A. Choron. El 1825 debutà com a tenor en el paper del comte d’Almaviva d'El barber de Sevilla, i prosseguí els estudis de cant a Itàlia, on tingué molta nomenada com a tenore di grazia. Un dels seus majors èxits l’assolí el 1835 a Nàpols, amb el paper d’Edgardo de Lucia de Lammermoor, al temps que el timbre de la seva veu s’enfosquí per influència de les tècniques de cant de Domenico Donzelli. En retornar a França, participà en les interpretacions de diferents obres de G. Rossini, F. Halévy, H. Berlioz, D.F. Auber, G. Donizetti i les primeres obres de G. Verdi. Fou qualificat com el successor del cèlebre tenor Adolphe Nourrit en la interpretació de Robert le diable de G. Meyerbeer. Cantà també a Anglaterra i a Alemanya, i del 1842 al 1850 ensenyà cant al Conservatori de París. L’any 1853 fundà l’Ecole Spéciale de Chant. D’ell es diu que fou el primer tenor que cantà el do de pit. Rossini, que el sentí ja com a tenore di forza a Guillem Tell, el va descriure com el xiscle d’un capó amb el coll tallat. A França fou considerat un dels primers tenors romàntics que introduïren el canto spianato. S’enfrontà amb Berlioz en la interpretació de Benvenuto Cellini. La seva carrera s’estroncà vers el 1838, any en què sembla que la seva veu declinà. Compongué algunes òperes, La cabane du pêcheur (1826), Jeanne d’Arc (1865), Samson (1857), i escriví un tractat de cant i un llibre de memòries.