i Enrico Caruso | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia de la música

Enrico Caruso

Música
música mús
Tenor italià.
Nàpols, Campània, 1873 — Nàpols, Campània, 1921

Vida

De nen, cantà a les capelles de diverses esglésies napolitanes i de seguida inicià els estudis de cant amb G. Vergine i V. Lombardi, tot i que la seva formació fou principalment autodidàctica. S’inicià professionalment cantant en cafès, fins que fou descobert per un empresari que li pagà una borsa d’estudis per a ampliar la seva tècnica. Debutà el 1894 al Teatro Nuovo de Nàpols amb l’òpera L’amico Francesco, de Mario Morelli, però obtingué el primer gran èxit al Teatro Massimo de Palerm, el 1897, amb La Gioconda. El mateix any actuà a La bohème, a Liorna, poc després a L’Arlesiana, de Francesco Cilea, al Teatro Lirico de Milà, i l’any següent participà a l’estrena de Fedora d’U. Giordano. El 1901 cantà per darrera vegada a

Nàpols, perquè les representacions de L’elisir d’amore foren un fracàs. Tanmateix, es consolidà com el millor tenor de la seva generació, amb èxits arreu d’Itàlia i d’Amèrica. Actuà amb èxit a Peterburg el 1902, i després ho feu al Teatro Colón de Buenos Aires, fins arribar al Metropolitan de Nova York el 1903, on es presentà amb Rigoletto. El mateix any estrenà Adriana Lecouvreur, de Cilea. El 1910 estrenà al Metropolitan La fanciulla del West, de G. Puccini. Es presentà al teatre novaiorquès al llarg de disset temporades seguides, sempre amb un èxit clamorós de públic i crítica i amb un repertori extens, des de G. Donizetti fins a G. Puccini, passant per G. Verdi, al llarg de sis-centes representacions i amb papers diferents. El 1904 actuà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona amb Rigoletto, on obtingué un èxit discret. Cap al final de la seva vida inicià l’estudi d’un repertori més dramàtic, cosa que li permeté d’interpretar papers com el de Radamés de l'Aïda, de Verdi. Realitzà un nombre abundant d’enregistraments fonogràfics que foren èxits de vendes en el seu temps, amb la qual cosa la seva fama s’estengué fins i tot entre aquells que mai no van arribar a veure una òpera. Tingué el catxet més elevat dels artistes del seu temps, la qual cosa contribuí a la seva indiscutible popularitat, augmentada per la seva faceta com a caricaturista i ninotaire. Morí prematurament, després d’una malaltia pulmonar.

Bibliografia

  1. Schönberg, H. C.: Los virtuosos, Javier Vergara, Buenos Aires 1990

Complement bibliogràfic

  1. Caruso, Enrico; Tetrazzini, Luisa; Alier i Aixalà, Roger: L’art de cantar, Els Llibres de Glauco; Editorial Laertes, Barcelona 1987
Col·laboració: 
JRB
Llegir més...