Estudià a l’Acadèmia de Santa Cecília de la seva ciutat natal i debutà a Viterbo el 1919 en el paper d’Arturo d'I Puritani, sota el pseudònim de Giacomo Rubini. Un any després cantà Manon, de J. Massenet, a Roma i el 1922 es presentà com a duc de Màntua (Rigoletto) al Teatro alla Scala de Milà, escenari on cantà al llarg de tres dècades. En 1923-33 fou membre de la companyia de la Metropolitan Opera House de Nova York, on cantà vint-i-sis òperes al llarg de 232 representacions i on estrenà les versions americanes de Turandot (1926) i de Luisa Miller (1929). Actuà al Covent Garden de Londres el 1925 i el 1936. El 1928 cantà Nerone, d’A. Boito, en la inauguració de l’Òpera de Roma i l’any següent fou l’Arnold de Guillaume Tell al Teatro alla Scala en el centenari de l’òpera de G. Rossini. Admirat i aplaudit unànimement per públic i crítica, fou considerat un dels millors tenors de la seva generació. Es retirà el 1959, però el 1972 aparegué al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on ja havia cantat el 1922, per a cantar l’ària "Nessun dorma" (Turandot), actuació que causà un gran impacte entre el públic present. És autor de dos llibres: Voci parallele (1955) i Misteri della voce umana (1957).