Tot i la influència que rebé de l’escola flamenca de construcció, emigrà aviat a París, on esdevingué deixeble i continuador de Blanchet, i adoptà l’estil francès, del qual fou el més alt representant del final del segle XVIII. Transformà molts instruments flamencs antics segons el gust de la seva època, augmentant-ne les dimensions de la caixa i l’extensió del teclat, però la seva aportació més significativa fou la dels instruments genuïnament francesos, de gran refinament i tacte més lleuger i delicat. El 1768 hi afegí el registre de peau de buffle, que pinçava les cordes amb plectres de pell. Aquesta varietat de sonoritats i la possibilitat de fer molts canvis de registració són característiques de les últimes etapes del clavicèmbal, ja en competència amb el pianoforte.