Després d’estudiar filologia i musicologia a les universitats d’Estrasburg i París, es doctorà sota la direcció de J. Wolf a la Universitat de Berlín amb una tesi sobre l'ars nova a Itàlia i França (1930). El 1934 passà a dirigir l’Arxiu Fonogràfic de Berlín, com a successor d’E. von Hornbostel, amb qui havia treballat des del 1932 com a assistent. L’any 1944 es desplaçà a Barcelona, on fins el 1955 s’encarregà de la Secció de Folklore de l’Instituto Español de Musicología del CSIC. Aquest darrer any guanyà una plaça de docent a la Universitat de Colònia per a ensenyar-hi etnomusicologia, càrrec que ocupà fins a la seva jubilació (1968). En 1968-70 ensenyà també a la Universitat d’Amsterdam. Schneider, interessat en un principi en els orígens i la història de la polifonia vocal, es decantà després pels aspectes propis de l’etnomusicologia, tot treballant dins els paràmetres de la musicologia comparada i del difusionisme. Bona part de la seva investigació, especialment la realitzada durant l’etapa barcelonina, la dedicà a l’estudi de la música dins la simbologia i cosmologia. D’aquesta època són els seus llibres El origen musical de los animales símbolos en la mitología y la escultura antiguas (1946) i La danza de espadas y la tarantela (1948).