Fou deixeble de Plató a l’escola que aquest creà, l’Acadèmia. En morir el seu mestre (347 aC), inicià una època de viatges que el portaren a esdevenir, durant tres anys, el preceptor del futur rei de Macedònia, Alexandre el Gran. De retorn a Atenes, fundà la seva pròpia escola, el Liceu (també coneguda com escola peripatètica). Probablement, per a la història de la música, Aristòtil ha estat més important per la influència que el seu pensament va exercir sobre certs teòrics (Aristoxen i, més tard, J. Tinctoris, V. Galilei, etc.), que no pas pel volum de textos consagrats a aquest art. De fet, l’únic text estrictament dedicat a la música que la tradició li atribueix és una sèrie de cinquanta preguntes i intents de resposta coneguts per secció XIX dels Problemata ('Problemes'), bé que s’accepta, actualment, que aquest recull degué ser fruit de diferents autors. Hom creu que alguns paràgrafs podrien ser del mateix Aristòtil (notes de lectura, apunts, etc.), d’altres d’un alumne, escrits a mitjan segle III aC (potser autor del De Audibilibus) i que, finalment, un tercer autor hauria afegit més paràgrafs en algun moment del segle II dC. Aquesta pluralitat d’autors explicaria certes incoherències del recull. Si a això sumem els errors i les variacions introduïdes al llarg de quinze segles de còpia a mà, és possible fer-se una idea de les dificultats que en comporta la lectura. Problemes és un treball molt heterogeni: s’hi parla de farines i pastes, de bones i males olors, de justícia, de fatiga i, entre tot això, d’harmonia (afinació i modalitat). Tot i que aquest tractat és marcat per l’eminent pregunta filosòfica (per què?), no es pot considerar que es tracti del que acadèmicament s’anomena filosofia. Va ser molt llegit durant l’antiguitat, l’Edat Mitjana i el Renaixement. En la secció XIX es barregen preguntes senzilles i comunes: "Per què és més agradable escoltar el cant de melodies que ja coneixem que aquelles que no coneixem?" o "Per què els qui estan tristos i els feliços es fan tocar la flauta?", amb qüestions més elaborades, com ara les referents a l’afinació de les diferents cítares o bé a la constitució dels diversos modes. En els Problemes també hi ha una secció (XI) dedicada principalment a la veu ("Per què la veu és greu o aguda?", "Per què tremola la veu quan tenim por?", etc.) i a qüestions que avui anomenaríem ’acústiques’ ("Per què crepita la sal llançada al foc?", "Per què hi sentim pitjor quan badallem?", etc.). Aquesta secció fou probablement escrita entorn del 250 aC per un alumne del Liceu. Una de les fonts d’aquesta secció XI és, precisament, el De Audibilibus, text tradicionalment inclòs en els catàlegs d’obres d’Aristòtil, però que, com s’ha vist, és probable que fos escrit per un dels seus deixebles (potser Estrató de Làmpsac, membre del Liceu del 288 al 269 aC). Les poques pàgines que han arribat d’aquest tractat versen sobre els instruments de música. Així, doncs, finalment, l’únic text aristotèlic on es tracten qüestions musicals i en el qual hom reconeix exclusivament la petja del mateix Aristòtil és el conegut com a llibre VIII de la Política. Aquest text exposa el sentit, per al bon funcionament de la ciutat (la polis), d’incloure l’ensenyament de la música en el programa d’estudis del futur home lliure (estudis dels quals quedaven excloses les dones). Per això Aristòtil defineix quina música s’ha d’ensenyar, ja que no tota respon a la finalitat de l’educació. És en aquest marc que apareix la famosa teoria de l'ethos musical. Només certs ritmes, certs modes i certs instruments són considerats adequats per a la formació, i això, en virtut del seu caràcter (ethos). En canvi, no ho són ni aquells que trasbalsen (que produeixen entusiasme, trànsit, ira, etc.), ni els que simplement diverteixen. S’han d’ensenyar aquells que transmeten coratge, els que mantenen els estats d’ànim "habituals", etc. En cap moment Aristòtil no desacredita cap dels diferents tipus de música, sinó que els assigna funcions vitals diferents. Hom no pot menystenir una presència difosa de la música en tot el corpus aristotelicum. L’ús d’imatges musicals per a aclarir problemes zoològics és recurrent en obres com la Història dels animals ; també es troben exemples musicals per a il·lustrar tesis metafísiques en llibres tan reconeguts com la Metafísica. Aquesta presència de l’experiència musical en l’obra d’Aristòtil fa pensar que tot i no ser músic, coneixia bé la vida musical del seu entorn.
- Bélis, A.: Aristoxène de Tarente et Aristote. Le Traité d’harmonique, Klincksieck, París 1986
- Braun, E.: Aristoteles und die Paideia, Leiden 1974