Les appogiature es poden dividir bàsicament en breus i llargues. Les breus resolen immediatament la nota real, mentre que les llargues ocupen una part considerable del temps de la nota real (la meitat si la divisió és binària i dues terceres parts si és ternària). Quan l’appoggiatura s’escriu com a ornament (generalment amb una nota petita lligada a la nota principal), el seu valor no queda determinat. Se’n poden distingir tres tipus, segons la preparació melòdica de la nota estranya:
En el primer cas la nota estranya va precedida per un moviment melòdic disjunt És el cas unànimement admès com a appoggiatura (ex. 1).
Exemple 1
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
En el segon la nota estranya va precedida per un moviment melòdic conjunt. En aquest cas també es podria parlar de nota de pas accentuada (ex. 2).
Exemple 2
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
En el tercer tipus la nota estranya va preparada com a consonància en l’acord anterior. En aquest cas també es podria parlar de retard deslligat (ex. 3).
Exemple 3
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Els anomenats acords de 6a napolitana o el de 6a i 4a cadencial són considerats per alguns teòrics com a acords amb una o dues appoggiature respectivament (acord de sexta).
S’anomena appoggiatura doble l’ornament que té dues notes estranyes que poden ser executades simultàniament, generalment a interval de 3a o 6a, o bé de forma successiva, essent les notes estranyes els dos graus conjunts immediatament inferiors o superiors de la nota real, o el grau immediatament inferior i immediatament superior de la nota real (anschlag).