Pianista amateur de sòlida formació musical, estudià a l’École Normale Supérieure de París i, més tard, fou professor de filosofia a la Sorbona. Tot i que intentà ignorar dràsticament la tradició filosòfica i musical alemanya que considerà indissociable del des astrós episodi nacionalsocialista, els grans eixos del seu pensament i la forma de crítica musical que exercí, a mig camí entre l’anàlisi i la divagació poètica, són netament deutors del pensament d’autors romàntics com ara F. von Schlegel i E.T.A. Hoffmann. D’acord amb la fragilitat dels seus objectes de meditació, els seus nombrosos escrits musicals giren entorn de músics considerats menors, associats a posicionaments moderats en el clima de radicalització de començament del segle XX: Fauré, Debussy, Ravel, Satie, Rimskij-Korsakov, però també Albéniz, Séverac o Mompou són alguns d’aquests músics a qui dedicà el seu estudi lliure i meticulós a la vegada.