Josep Carner fou en molts aspectes el paradigma del poeta noucentista. La relació que mantingué amb compositors del seu temps, especialment amb Eduard Toldrà, un dels més identificats estilísticament amb el Noucentisme, confirma aquesta apreciació. La col·laboració entre tots dos donà El giravolt de maig (1928), considerada l’òpera noucentista per antonomàsia, de la qual Carner escriví el llibret. També feu incursions en altres gèneres escènics associat amb compositors, que cristal·litzaren en l’obra teatral El Comte Arnau, estrenada el 1905 amb música d’Enric Morera, i el llibret de l’òpera Canigó d’Antoni Massana, estrenada el 1953, entre d’altres. Tanmateix, fou en el gènere del lied que Carner, per la fluïdesa i el ritme de la seva obra poètica, aportà un material de primer ordre entre els compositors catalans: dins la producció cançonística del mateix Toldrà, els textos de Carner són els més nombrosos (Menta i Farigola, 1915; Canticel, 1923; El Gessamí i la Rosa, 1925; Cocorococ, 1926; Cançó incerta, 1928). Cristòfor Taltabull musicà les Cançons xineses, a més de les obres per a cor mixt Març I (1946) i La fidelitat del pelegrí (1955). Joaquim Homs, per la seva banda, musicà les Quatre cançons de Josep Carner (1935-37), Cinc sonets de Josep Carner (1935-36), els Cinc poemes per a veu i quintet de vent (1936-37) i diverses versions de poemes xinesos. Joaquim Zamacois, Robert Gerhard i Frederic Mompou també posaren música a alguns poemes de Carner.