Provinent d’una família de juristes florentins, rebé gran part de la seva educació a Provença. Tot i que visqué de prebendes i beneficis eclesiàstics, sembla que no fou mai ordenat. La influència provençal en l’obra de Petrarca és molt gran. A les terres de Provença conegué Laura, la qual, idealitzada a través del concepte de l’amor de la poesia trobadoresca, esdevingué el motiu central del Canzoniere, la seva obra cabdal. Petrarca fou molt afeccionat a la música, com ho testimonien les seves amistats i les referències laudatòries a aquesta art en les canzone, encara que en vida seva foren molt pocs els seus poemes musicats. Al segle XVI, es produí una revaloració de l’obra petrarquiana, especialment pel tractadista Pietro Bembo, que se serví de l’obra del poeta medieval per a justificar la preeminència del dialecte toscà en la creació de l’italià culte. P. Bembo i altres literats italians escriviren poesia tot inspirant-se en els versos de Petrarca. Així mateix, els poemes d’autors com L. Ariosto o B. Tasso foren usats pels compositors de madrigals. Dins del gènere madrigalesc destaquen molt especialment el flamenc italianitzat Adriaan Willaert, G.P. da Palestrina, A. Gabrieli i R. de Lassus. L’ús del Canzoniere arriba fins a J. Haydn, F. Schubert, F. Liszt i, ja al segle XX, Arnold Schönberg i Nino Rota. La figura de l’autor també inspirà diverses peces de música escènica, entre les quals el poema dramàtic Petrarca, d’Enric Granados, amb text d’Apel·les Mestres (1899).