Fill d’un militar, la seva família s’instal·là a París (1851), on treballà com a escrivent a l’ajuntament. El seu primer llibre, Poèmes saturniens (1866), sota la influència de Charles Baudelaire, palesa una crisi moral, que s’anà accentuant (trastorns nerviosos, alcoholisme), fins que semblà trobar l’equilibri en casar-se, el 1870. Fêtes galantes (1869) i La bonne chanson (1870) són obres que caracteritzen aquest breu període de felicitat, que no sobrevisqué, però, a la guerra i a la Comuna. Després d’ésser mobilitzat tornà a beure i perdé la feina, i l’arribada a París d’Arthur Rimbaud (1871) consumà la dissolució del matrimoni. Rimbaud l’arrossegà a Bèlgica (1872), li feu abandonar la muller i, després d’una temporada a Anglaterra, aquestes tempestuoses relacions homosexuals culminaren amb dos trets de pistola amb els quals Verlaine ferí el seu amic. A la presó recobrà la fe i escriví el volum Romances sans paroles (1874), sota la influència de Rimbaud, recull que revelà una poètica nova basada en la música del vers. Després d’una temporada dedicada a l’ensenyament a Anglaterra (1875-77), tornà a França i publicà dos reculls, Sagesse (1881), d’inspiració religiosa, i Jadis et naguère (1884), que conté alguns dels seus millors poemes. Fins a la mort visqué sempre a París, enmig de la misèria i la degradació, alcoholitzat i peregrinant d’un hospital a l’altre. Malgrat tot, i bé que gairebé no escrivia ja res d’original, els joves el consideraven com llur mestre i l’escolliren com a “príncep dels poetes” (1894). Tot i les seves grans desigualtats, la seva poesia, emocionada i intensament musical, que tractà d’expressar allò que la sensació comporta d’inefable, és una de les màximes manifestacions del lirisme contemporani.
Verlaine i la música
És probablement el poeta més “musical” de la literatura francesa, tant pel nombre de poemes musicats i de compositors que n’han emprat l’obra com pel lloc que ocupa la música en el seu concepte de la poesia, tesi que desenvolupà en els reculls més o menys programàtics Art poétique (1882) i Jadis et naguère, on sosté que el poema ha de ser construït a partir d’elements musicals, els quals han de quedar-hi reflectits. Aquesta concepció és, a banda de les pretensions teòriques, una descripció de la mateixa obra poètica de Verlaine, en la qual el ritme, la coloració dels mots, l’eufonia i la rima tenen un paper central. Els mots queden diluïts en l’atmosfera musical creada, que afavoreix, al seu torn, associacions de sentits inhabituals, i per això mateix suggestius. No és estrany, per tant, que un dels reculls de Verlaine es tituli Romances sans paroles.
Entre el gran nombre de compositors que li musicaren poemes cal esmentar sobretot Claude Debussy i Gabriel Fauré, els quals, a més, en compartien l’estètica. Entre altres obres, destaca la Suite Bergamasque, de Debussy, per a piano, basada en el recull Fêtes galantes (1869). Aquest compositor també musicà poemes de Romances sans paroles (1874) i Sagesse (1880). De Fauré cal esmentar sobretot el cicle de La bonne chanson (1870). Del gran nombre restant de músics que s’inspiraren en l’obra de Verlaine sobresurten Fréderick Délius, Maurice Ravel i Darius Milhaud.