L’stretto (la forma catalana és ’estreta’) té lloc, doncs, quan la imitació del tema es produeix abans que aquest hagi acabat (ex. 1).
Exemple 1 - Exposició de la fuga
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Aquesta circumstància suposa un efecte d’acumulació, d’intensificació, causat per l’encavalcament entre dos elements que fins llavors havien estat en relació d’encadenament o de juxtaposició. En aquest sentit, l’stretto fa palès que dues parts del subjecte poden combinar-se no tan sols melòdicament sinó també harmònicament (sigui a l’8a o en un altre interval). No és infreqüent que en l’stretto només aparegui la part inicial del tema.
L’stretto, que no és un element imprescindible de la fuga, pot tenir lloc en qualsevol dels seus punts, però habitualment se situa, en consonància amb el seu efecte de concentració o condensació, en la segona meitat, en ocasions sobre un pedal (vegeu ex. 2 de fuga).
Exemple 2 - Stretto de la fuga
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Pot donar-se a qualsevol interval, si bé sol produir-se a l’8a (és a dir, entre subjecte i subjecte o entre resposta i resposta) o a la 5a (és a dir, entre subjecte i resposta). D’altra banda, en l’stretto el tema es pot combinar amb la seva augmentació (J.S. Bach: El clavicèmbal ben temprat, vol. 2, fuga II, BWV 871, compassos 14-15), disminució (J.S. Bach: L’art de la fuga, BWV 1080, Contrapunctus VI, compàs 8 i següents) o moviment contrari (J.S. Bach: El clavicèmbal ben temprat, vol. 1, fuga VI, BWV 851, compassos 21-23), a banda de poder suposar un desplaçament mètric (D. Šostakovič: 24 Preludis i fugues, opus 87, fuga núm. 1, compàs 78 i següents). Cal remarcar que, si bé l’stretto s’identifica principalment amb la fuga, també era present en aquelles formes considerades les seves precursores, com ara el ricercare o la fantasia.
Bibliografia
- Sheldon, D.A.: The Stretto Principle: Some Thoughts on Fugue as a Form, "The Journal of Musicology", vol. 8, núm. 4, 1990