J.S. Bach: El clavicèmbal ben temprat, volum II, fuga VIII, BWV 877
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
La referència al mirall respon al fet que, si se situa un mirall per sota d’un tram melòdic, el que es reflecteix és la seva versió per moviment contrari; de la mateixa manera, si se situa el mirall al final d’un tram melòdic, el que es reflecteix és la retrogradació d’aquest. L’expressió imitació per mirall s’utilitza per a designar la combinació simultània (ja que pròpiament no és una imitació) d’un tram melòdic amb la seva versió per moviment contrari (ex. 1, soprano i tenor), la seva versió retrogradada (vegeu l’ex. 4 de cànon) o la seva versió retrogradada i per moviment contrari. Quan el consegüent d’un cànon correspon a la tercera opció (versió que s’obté tombant el full de la partitura de l’antecedent), aleshores es parla d’un cànon per mirall; amb tot, l’expressió cànon per mirall també s’utilitza quan el consegüent correspon a la primera i segona opció. D’altra banda, es parla d’una composició en mirall quan es pot interpretar, parcialment o totalment, per moviment contrari (J.S. Bach: L’art de la fuga, BWV 1080, Contrapunctus XII) o per retrogradació (J.S. Bach: Suite anglesa, BWV 811, Giga, 2a part).