El terme, d’origen grec (heteros, ’altre', ’diferent', i phōnḗ, ’veu', ’so') i que fou utilitzat per Plató (Lleis, 812 d-e) per a esmentar, tot i que amb un sentit incert, les diferències entre la part melòdica de la veu i l’acompanyament de la lira, fou reprès per C. Stumpf (Tonsystem und Musik der Siamesen, ’Sistema tonal i música dels siamesos', Leipzig, 1901) per a caracteritzar tècniques de la música asiàtica (Java, Bali, Japó, etc.). En aquestes tradicions, el fenomen heterofònic es genera normalment a causa de diversos factors: els embelliments, per part de l’acompanyament instrumental, d’una línia vocal; les diferents improvisacions entonades pels integrants d’un mateix cor; i el desfasament rítmic entre les diferents veus. També es poden trobar exemples d’heterofonia en la tradició occidental (J. Brahms: Concert per a piano núm. 2, opus 83, II, Andante, c. 86 i ss., violoncel solista/oboè-flauta).
f
Música