Aquest mètode fou exposat per Fux en la primera part del seu Gradus ad Parnassum (1725), obra en forma de diàleg que també conté capítols dedicats a la imitació i a la fuga.
Amb les seves espècies, que actualment s’identifiquen amb el contrapunt rigorós, Fux pretenia reproduir l’estil palestrinià. D’altra banda, el seu tractat, que inspirà un gran nombre de tractats posteriors, ha estat i és, encara avui, el mètode d’ensenyament contrapuntístic més popular. Amb ell estudiaren i ensenyaren compositors com J. Haydn, W.A. Mozart i L. van Beethoven.
Cada una de les espècies descriu la relació o proporció entre l’activitat ritmicomelòdica de dues o més veus. Així, la primera espècie estudia la relació d’una nota contra una nota (ex. 1); la segona espècie, la relació de dues notes contra una nota (ex. 2), i la tercera espècie, la relació de quatre notes contra una nota (ex. 3). La quarta espècie introdueix les síncopes (ex. 4) i la cinquena és la combinació de les anteriors, combinació que dona lloc a l’anomenat estil florit (ex. 5). La veu que no altera el seu moviment rítmic és el cantus firmus. Fux menciona, tot i que no ho desenvolupa, la possibilitat de fer espècies en relació ternària: tres notes contra una, sis notes contra una, etc.
Exemple 1
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Exemples 2 i 3
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Exemple 4
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Exemple 5
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Bibliografia
- Fux, J. J.: Gradus ad Parnassum, dins The Study of Counterpoint, Norton, Nova York 1965
- Mann, A.: The Great Composer as Teacher and Student, Dover Publications Inc., Nova York 1994