coda
*

f
Música

Secció o passatge de caràcter conclusiu que s’afegeix al final d’una peça amb l’objectiu de reforçar la sensació d’acabament.

La coda ('cua') pot tenir dimensions variables: des de la repetició de l’última frase amb un increment de la dinàmica o del tempo fins a, en el cas d’una forma sonata, una secció de proporcions semblants a les del desenvolupament. En paral·lel, la coda pot ser un simple apèndix, més o menys superflu, o una part constitutiva de l’obra, imprescindible per al seu equilibri intern. De manera general, com més extensa sigui l’obra, més necessària es revela la presència de la coda, la qual tindrà més entitat.

La coda s’utilitza en formes que no inclouen en el seu esquema intern una secció conclusiva -com poden ser la cançó estròfica, el tema amb variacions o el cànon- i també en les que sí que la inclouen -com pot ser la forma sonata-. En el primer cas, la coda suposa el trencament, ideal per a anunciar el final, de la inèrcia pròpia d’aquest tipus de formes (la repetició de l’estrofa i la tornada en el cas de la cançó estròfica, la successió de variacions en el cas del tema amb variacions, o la imitació en el cas del cànon). De fet, en el cas del cànon infinit, la coda és obligada quan no s’ha previst un possible final en el decurs de la imitació. En la forma sonata, la coda se situa després de la reexposició, secció que ja inclou una secció conclusiva. Tanmateix, a partir de Beethoven la coda perdé el seu caràcter afegit i opcional i passà a ser una part integrant de la forma sonata. Això és degut al fet que la coda permet, d’una banda, consolidar la tonalitat principal fent així de contrapès a una secció de desenvolupament cada cop més important i, de l’altra, neutralitzar l’energia generada en el decurs del moviment. És habitual trobar-hi la tornada del tema inicial, sigui adaptant-lo a les finalitats conclusives (Beethoven, Simfonia núm. 4, 1r moviment) sigui per a assolir un darrer clímax (Mozart, simfonia Júpiter, 4t moviment). Eventualment, també pot incloure alguna digressió harmònica (Beethoven, simfonia Heroica, 1r moviment). La coda confirma, però alhora retarda, de manera dramàtica, la conclusió del moviment.