Vida
Nasqué dins d’una família humil i a dos anys quedà orfe. Estudià a l’Escuela de Nobles y Bellas Artes de San Eloy, a Salamanca. Des del principi demostrà les seves habilitats envers la música i es guanyà la vida com a violinista en la seva ciutat natal tocant en petites orquestres. El 1865 es traslladà a Madrid, on continuà els estudis de violí amb J. Díez i, després, els de composició al conservatori amb E. Arrieta. El 1872 obtingué el primer premi de composició ex aequo amb Ruperto Chapí. A partir d’aquest moment alternà l’estudi del piano amb el treball com a violinista i compositor. Continuà actuant en orquestres i formà part de la Sociedad de Conciertos creada per F.A. Barbieri. Entre el 1881 i el 1884 viatjà per Europa i amplià els seus estudis a Roma, Milà, Viena i París gràcies a una beca de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i a un fons econòmic del rei Alfons XII. Durant aquests anys visqué importants experiències artístiques, no solament pel que fa a la música sinó també a altres camps de l’art. Conegué les darreres tendències en literatura i arts plàstiques, la qual cosa el portà a comparar la situació dels diferents països europeus que havia visitat amb la del seu país d’origen, i des de llavors es proposà millorar-ne la realitat cultural. Quan tornà a Espanya fundà la Unión Artístico-Musical, entitat dedicada a donar a conèixer l’obra de compositors autòctons i estrangers. Establí una sòlida amistat amb I. Albéniz, que l’impulsà a viatjar a Londres, on dirigí uns quants concerts. Arribà a ser professor i director del Conservatori Superior de Música de Madrid, director de la Sociedad de Conciertos i també de l’Orquestra Simfònica de Madrid. Tomás Bretón, un dels autors dramàtics més importants en el trànsit entre els segles XIX i XX, estigué especialment preocupat per la renovació de la música en el camp operístic i simfònic. Com a compositor no tingué gaire popularitat. Entre les seves obres destaquen les òperes Los amantes de Teruel (1884), Garín (1892) i La Dolores (1895), i la sarsuela La verbena de la Paloma (1897). També escriví un oratori, El Apocalipsis (1882), diverses obres orquestrals i de cambra i nombroses cançons i peces corals.
Obra
Música vocal
9 òperes: Guzmán el bueno (1875), Los amantes de Teruel (1889), Garín (1892), La Dolores (1895), Raquel (1900), Farinelli (1903), El certamen de Cremona (1906), Tabaré (1913), Don Gil (1914); prop de 40 sarsueles, entre les quals: Los dos caminos (1874), El viaje de Europa (1874), El alma en un hilo (1874), La verbena de la Paloma (1894); 1 oratori (El Apocalipsis, 1882); cançons i peces corals
Orquestra
Sinfonía en sol mayor ; En la Alhambra, serenata; Elegía y añoranzas, poema simfònic; Escenas andaluzas, Los galeotes, poema simf.; Salamanca, poema simf.; 1 concert per a violí
Cambra
3 quintets de corda, 1 trio de corda, 1 quintet pno., 1 sextet
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- La ópera "Garín" y la prensa de Barcelona: recopilación de los artículos y sueltos publicados con motivo del estreno de la nueva obra de Bretón en el Gran Teatro del Liceo, Luis Tasso, Barcelona 1892