Sacerdot en 1956-70. Es formà a la seva ciutat natal, on fou deixeble de N. Almandoz. Més tard amplià els estudis musicals al Conservatori de Música de Madrid, on fou deixeble, entre d’altres, de Conrado del Campo. A París continuà la seva formació amb Lazare Lévy i Nadia Boulanger. El 1954 esdevingué professor d’història i estètica de la música al Conservatori de Sevilla, el 1956 ocupà el lloc de catedràtic en aquest centre, i posteriorment en fou subdirector (1963) i director (1968-78).
El 1964 deixà definitivament la docència per dedicar-se de ple a la tasca compositiva. Si bé les seves primeres obres denoten una influència clara de J. Turina, aviat desenvolupà un llenguatge amb una personalitat pròpia. Considerat com un dels membres més representatius de l’anomenada Generació del 51, fou l’encarregat de completar la Sinfonía del mar de Turina, amb motiu del centenari del naixement d’aquest compositor. Destacà com a intèrpret de les seves pròpies obres i estrenà els seus tres Concerts per a piano i orquestra. Entre les seves obres sobresurten Sonatina, Sonata (piano), Sonata per a violí i violoncel, Simfonia, dues Cantatas, nombroses obres per a orgue, diversos cicles de cançons, Antífonas de Pasión i Glosas del círculo mágico. Un dels seus treballs més populars fou l’himne oficial de l’Exposició Universal de Sevilla del 1992.
Creador d’una obra que inclou música orquestral, vocal, de cambra i per a piano, rebé nombrosos premis, entre els quals el Premio Nacional de música (1959, 1990).