Vida
Ingressà a l’edat de nou anys al Conservatori de Madrid, on estudià piano amb José Miró, i harmonia amb Antonio Aguado, a més dels cursos de solfeig. Tothom parlava de la gran facilitat de Chueca per a la composició, una naturalitat que en bona mesura el feu despreocupar d’adquirir grans coneixements tècnics, ja que la desimboltura per a trobar melodies populars i gracioses li ho suplia. Com d’altres músics de l’època, realitzà altres estudis. Chueca inicià la carrera de medicina, impulsat per la família, sense cap mena de vocació, i es passava més temps als billars que a les aules. Durant els períodes de vacances organitzava orquestres d’estudiantines. Amb motiu d’uns aldarulls del 1865 coneguts com "la nit de Sant Daniel", fou empresonat. A la presó va escriure els valsos Lamentos de un preso, que arranjà F.A. Barbieri, i la seva bona acollida significà l’inici de la carrera del compositor. Abandonà la facultat, i començà a tocar el piano en cafès per poder pagar-se els estudis de música. Fou director al madrileny Teatre Variedades. En la sarsuela Hoy sale, hoy, col·laborà amb Barbieri, i tot seguit compongué Bonito país (1877), juntament amb Tomás Bretón i Joaquín Valverde.
Chueca ha estat considerat un dels autors més representatius de la música madrilenya popular, i ha esdevingut un dels compositors més coneguts i estimats del final del segle XIX. La col·laboració amb J. Valverde en la major part de les seves produccions fou molt important en la seva trajectòria compositiva. Una de les obres més apreciades de Chueca fou La Gran Vía, estrenada el 1886, i ràpidament coneguda arreu. La seguí una composició més ambiciosa, Cádiz. El 1889 escriví una obra que només pretenia ésser una revista d’actualitat de Madrid, El año pasado por agua, i l’any següent la que es convertí també en un dels seus títols destacats, El chaleco blanco. L’any 1897 veié la llum un altre dels títols escrits amb Valverde, Agua, azucarillos y aguardiente. L’obra, que no tenia més pretensions que ser una obreta d’estiu, fou una de les seves millors pàgines. El 1900 estrenà una obra de costums murcians, La alegría de la huerta. L’últim dels seus grans èxits fou El bateo, ambientada en barris baixos i plena de sarcasme. Se li coneixen, també, força pasdobles.
El seu nom s’ha vist associat a allò castís i popular, en una mesura que de vegades ha pogut distorsionar l’estampa autèntica del músic, un home senzill i molt estimat. Tot i que les seves obres no tenen gaires pretensions melòdiques -sovint fou criticat per la manca de profunditat de les seves partitures-, ni tampoc s’hi pot trobar cap mena d’especulació harmònica, cal reconèixer la facilitat de les seves línies melòdiques per a popularitzar-se sense perdre valor estètic. Camille Saint-Saëns, en una estada que feu a Madrid, s’entusiasmà tant amb la seva música, que repetides vegades refusà d’anar al Real a escoltar òpera. El mateix Falla, que en el seu discurs estètic criticava la sarsuela, tocava fragments de sarsueles de Chueca i se’n declarava encisat. Potser l’estampa que més ha restat de la seva música són les melodies sonant als orgues de maneta, una imatge que no hauria d’ocultar la popularitat, gens fàcil d’aconseguir, de la seva música. Els llibrets que emprava solien mostrar les classes baixes de la societat, amb diàlegs senzills i barroers, però alhora mordaços i crítics sota una capa de tòpics que dibuixen de forma encertada àmplies comunitats del segle XIX.
Obra
Música escènica
prop de 40 sarsueles, entre les quals: Los sobrinos del difunto (1875); Tres reuniones artísticas (1876); Un maestro de obras (1877); Las ferias (1878); La canción de la Lola (col·lab. Valverde, 1880); Luces y sombras (col·lab. Valverde, 1882); De la noche a la mañana (col·lab. Valverde, 1883); Hoy sale, hoy (col·lab. Barbieri, 1884); Vivitos y coleando (1884); Fiesta nacional (col·lab. Valverde, 1884); La Gran Vía (col·lab. Valverde, 1886); Cádiz (col·lab. Valverde, 1886); El año pasado por agua (col·lab. Valverde, 1889); El chaleco blanco (1890); La caza del oso (1891); Los descamisados (1893); Las zapatillas (1895); Agua, azucarillos y aguardiente (1897); El mantón de Manila (1898); La alegría de la huerta (1900); El bateo (1901); La borracha (1904)
Diversos
Lamentos de un preso, valsos, orq.; Himno al ciudadano Emilio Castelar, v., pno.; Tres valses: Viloz Club, Veni vidi vici, Zamacois ; Dos polcas: Tute de caballos, La patinadora ; Guerrita, passacaglia ; Los marinos, recull valsos; El dos de mayo, pasdoble militar
Bibliografia
- Cortizo, M.E. i Sobrino, R.: La Gran Vía, edició crítica, SGAE, Madrid 1997