Format per l’organista Andrés de Sola, el 1679 fou nomenat organista ajudant a la seu de Saragossa. L’any següent aconseguí la plaça de segon organista a la catedral de Sevilla, on romangué fins el 1685, any en què es convertí en organista titular d’El Burgo de Osma (Sòria). Pel desembre del 1686 passà a ocupar el mateix càrrec a la catedral de Palència. Cinc anys després, el 1691, fou nomenat organista de la capella reial de Madrid, on el 1701 accedí al càrrec de mestre de capella i rector del Colegio de Niños Cantorcicos. Partidari de l’arxiduc d’Àustria, fou desterrat per Felip V el 1706, i morí a l’exili.
La seva producció litúrgica s’inscriví en l’etapa experimentadora del final del segle XVII, però el repertori de música de romanç fou una mica més obert. Conegut a tota la Península Ibèrica i a l’Amèrica hispana, rebé els atacs del pare Feijoo, que el considerà l’introductor de l’italianisme. Autor també de música teatral, en què empra un llenguatge equilibrat entre la tradició hispànica i les novetats italianes, cal destacar les sarsueles Salir el Amor del Mundo (1696) i Muerte en Amor es la ausencia (1697), i l’òpera La Guerra de los Gigantes.