El seu nom veritable era Manuel Rodríguez Aguilar, que canvià pel de Manuel García. Aquest canvi fou motivat, segons algunes hipòtesis, pel trencament de relacions amb la seva família. Després d’uns quants anys d’estudis musicals a Sevilla, el 1797 es casà a Cadis amb Manuela Morales, actriu i filla d’actors. Amb ella es traslladà a Madrid i tots dos entraren en la companyia de Francisco Ramos. Aviat, però, passaren a treballar al Teatro de Los Caños del Peral i fou allí on el 1799 García tingué el seu primer paper important, en Nina de G. Paisiello, i on, el 1801, cantà en l’estrena a la Península de Les noces de Fígaro, de W.A. Mozart. El 1802 compongué i estrenà algunes obres escèniques més, de les quals Quien porfía mucho alcanza fou la més reeixida, i el 1804 representà una altra òpera seva, El criado fingido. El polo titulat Cuerpo bueno, alma divina -una part d’aquesta òpera- es feu famós a tot Europa. El 1805 estrenà l’òpera El poeta calculista, que contenia el poloYo que soy contrabandista, peça que també gaudí de gran èxit internacional. El 1807 es traslladà a París, on la crítica qualificà la seva veu d’agradable però poc potent. El 1811 anà a Itàlia, actuà a Torí i a Nàpols i estudià amb G. Ansani per tal d’augmentar el volum de la veu. La seva primera òpera italiana, Il califfo di Bagdad, s’estrenà a Nàpols el 1813. El 1823 marxà a Londres i l’any següent obrí una escola de cant a la capital anglesa. Les seves facultats com a cantant, però, ja començaven a minvar i el 1825, desitjós d’un canvi d’aires, viatjà a Nova York per dirigir una companyia d’òpera. Ell i la seva filla María causaren una gran impressió amb la interpretació d'El barber de Sevilla, de G. Rossini, i el 1826 anaren a Mèxic, on trobaren una situació política molt inestable i un generalitzat sentiment antiespanyol. Tot i això, compongué i hi estrenà tres òperes, Xaira, Los maridos solteros i El gitano por amor. El 1828 hagué d’anar-se’n de Mèxic fugint de la violència política i finalment arribà a París, on treballà al Théâtre des Italiens. En aquesta darrera etapa, molt cansat físicament, edità una important col·lecció de cançons, els Caprichos líricos españoles, de clara inspiració andalusa, i aviat deixà els escenaris per a dedicar-se només a l’ensenyament i a la composició. Entre els seus alumnes hi hagué Adolphe Nourrit, i les seves filles María Malibrán i Paulina Viardot, tots cantants d’èxit.