La repetició de l’exposició fou normal al llarg del Classicisme, però caigué en desús en el Romanticisme, d’acord amb uns ideals estètics en els quals la repetició literal cada cop tenia menys cabuda. Tanmateix, alguns dels desenvolupaments romàntics s’iniciaven amb la represa parcial del tema principal preservant-hi tant les característiques temàtiques i instrumentals com les tonals. En aquest sentit, l’inici del desenvolupament no es distingia en res de la repetició de l’exposició de tal manera que el compositor aconseguia, amb aquest recurs, fusionar l’exposició amb el desenvolupament. Tot i que aquest fenomen fou característic del Romanticisme ple (J. Brahms: Simfonia núm. 2, opus 73, IV, compàs 155 i següents; A. Dvorák: Simfonia núm. 8, opus 88, I, compàs 127 i següents), ja es pot apreciar en algunes obres de Beethoven (Quartet, opus 59, núm. 1, I, compàs 103 i següents; Simfonia núm. 9, opus 125, I, compàs 160 i següents).
f
Música