Vida
Un dels polifonistes ibèrics més importants i amb més projecció arreu d’Europa i a l’Amèrica colonial, i sense cap mena de dubte el més significatiu de l’escola andalusa del segle XVI. La seva obra tingué una àmplia difusió i pervisqué llargament després de la desaparició del compositor. Els seus contemporanis el tingueren en gran consideració, i durant molt de temps un gran nombre de tractadistes, com ara Juan Bermudo, Francisco Montanos, Ludovico Zacconi, Giovanni Maria Artusi, Adriano Banchieri, Pietro Cerone, Athanasius Kircher i, fins i tot, Antoni Soler i Andrea Adami da Bolsena o el pare Martini, ja al segle XVIII, les consideraren modèliques.
Sembla, pel que es desprèn de la portada d’algun dels seus llibres, on consta com a ’Christophorus Morales Hyspalensis', que nasqué a Sevilla. Probablement es formà musicalment amb Pedro Fernández de Castilleja, mestre de capella de la catedral de Sevilla i també un dels responsables de la formació musical de Francisco Guerrero. El seu pas per aquest centre li permeté familiaritzar-se amb la polifonia francoflamenca assimilada pels compositors de la generació anterior, entre els quals cal destacar Francisco de Peñalosa i Pedro de Escobar, tots dos actius a la catedral sevillana uns quants anys abans. També rebé una sòlida formació humanística.
Ocupà el seu primer lloc de responsabilitat musical a Àvila, on fou mestre de capella de la catedral des del 1526 fins al 1528, que ingressà a la catedral de Palència, on es mantingué fins el 1531. Després d’aquesta etapa marxà a Itàlia, probablement a Nàpols. El 1534 el papa Climent VII li concedí un benefici a la catedral de Salamanca i l’any següent entrà a formar part de la capella papal romana com a cantor. Entre els seus companys hi havia els compositors Costanzo Festa, Jacob Arcadelt i els també espanyols Juan Escribano i Bartolomé de Escobedo. Es mantingué en aquest lloc fins el 1545, amb una petita interrupció entre el 1540 i el 1541, amb motiu d’un viatge a Espanya. A Roma gaudí de la confiança del pontífex, que el recompensà amb diversos beneficis i privilegis i el qual acompanyà en alguns viatges al nord d’Itàlia i a França, amb motiu de la pau de Niça. La major part de la seva producció musical fou escrita i publicada en aquesta etapa. Retornà a la Península Ibèrica l’any 1545 per fer-se càrrec del magisteri de capella de la catedral de Toledo, vacant per la dimissió d’Andrés de Torrentes, plaça que ocupà fins el 1547. Entre el 1548 i el 1551 estigué al servei del duc d’Arcos, a Marchena, on tingué l’oportunitat de conèixer el teòric Juan Bermudo, i, des del 1551 fins a la data de la seva mort treballà a la catedral de Màlaga, on patí els conflictes que hi havia entre el cabildo i la capella musical. En el moment de morir estava gestionant la seva readmissió a la catedral de Toledo. Francisco Guerrero, l’altre gran representant de l’escola polifònica andalusa i mestre de capella de la catedral de Sevilla, fou deixeble seu i escriví dues misses de paròdia a partir de motets del seu mestre.
Tot i la seva salut delicada, la seva producció musical és força àmplia. Gairebé tota la música que escriví és de caràcter litúrgic i, en molts aspectes, fou precursora de la de Palestrina. Se n’han conservat vint-i-una misses, prop de vint magníficats, dues lamentacions, un ofici de difunts i molts motets. La seva producció profana fou molt reduïda. Les seves obres aparegueren en gran quantitat d’edicions col·lectives antològiques de l’època, especialment a Itàlia, però també a França, Alemanya i els Països Baixos. Cap altre compositor ibèric, ni tan sols Tomás Luis de Victoria, no arribà a tenir una difusió tan autènticament universal com Morales. Les seves obres figuraven en aquestes antologies al costat de les d’autors com J. Richafort, Ph. Verdelot, Josquin Des Prés, N. Gombert, Th. Crecquillon, C. de Sermisy, P. de Manchicourt, H. Isaac o J. Clemens non Papa, entre d’altres. Les primeres obres impreses aparegueren en la col·lecció Motteti dei fiore, editada per Jacques Moderne a Lió l’any 1539.
L’any 1544 publicà a Roma dos llibres de misses completament consagrats a les seves obres: Missarum liber primus, dedicat a Cosme de Mèdici, i Missarum liber secundus, dedicat al papa Pau III. En les misses utilitzà totes les tècniques habituals en els compositors europeus de l’època: cantus firmus, paròdia i paràfrasi. Com a materials base de les seves composicions emprà tant melodies gregorianes com profanes, i també motets d’altres autors. Set de les vuit misses de paròdia que escriví estan basades en motets d’autors francoflamencs com Nicolas Gombert, Jean Mouton, Philippe Verdelot i Jean Richafort. L’altra està escrita a partir de la chanson Mille regretz, de Josquin Des Prés. Algunes de les misses més reeixides de Morales són: Missa ’Quaeramus cum pastoribus', a cinc veus; dues Missa de beata virgine, a quatre i cinc veus, respectivament; dues Missa ’L’homme armé', també a quatre i cinc veus, i Missa ’Desilde al cavallero'. Escriví així mateix dues misses de rèquiem, una a quatre veus i l’altra a cinc veus, i un ofici de difunts. Les dues col·leccions de magníficats a quatre veus són possiblement les seves obres més conegudes i les que foren més apreciades per les generacions següents. N’escriví dos per a cadascun dels tons eclesiàstics. Se’n feren no menys de setze edicions entre el 1542 i el 1619.
Alguns dels motets foren escrits en ocasió de circumstàncies històriques. El motet a sis veus Jubilate Deo omnis terra, per exemple, celebra la pau de Niça del 1538 i Gaude et laetare ferrariensis civitats fou escrit quan Hipòlit II d’Este fou elevat al cardenalat. La major part dels prop de cent motets restants són, però, de caràcter sacre. Molt sovint inclou cites de melodies gregorianes associades als textos que utilitzà. Conreà un estil imitatiu molt lliure amb ocasionals passatges homofònics. En tots els motets demostrà una especial atenció a destacar el significat del text i és molt usual la utilització de l'ostinato com a recurs formal. Alguns dels motets més celebrats de Morales, per la seva intensa expressivitat i per la fluïdesa de la seva escriptura, són Emendemus in melius i Lamentabatur Jacob, tots dos a cinc veus.
Alguns del violistes de mà ibèrics, com Diego Pisador, Enrique de Valderrábano, Miguel de Fuenllana o Luis Venegas de Henestrosa, inclogueren arranjaments de composicions de Morales en els seus llibres per a aquell instrument.
Obra
Misses
Missa ’Aspice Domine', 4 v. (publ. 1544); Missa ’Ave Maria', 4 v. (publ. 1544); Missa ’Ave maris stella', 5 v. (publ. 1544); Missa ’Benedicta es caelorum regina', 4 v. (publ. 1544); Missa ’Caça', 4 v.; Missa cortilla, 4 v. (igual a la Missa ’Fa, re, do, fa, sol, la'); Missa de beata virgine, 4 v. (publ. 1544); Missa de beata virgine, 5 v. (publ. 1544); Missa ’Desilde al cavallero', 4 v.; Missa ’Gaude Barbara', 4 v. (publ. 1544); Missa ’L’homme armé', 4 v. (publ. 1544); Missa ’L’homme armé ; 5 v. (publ. 1544); Missa ’Mille regretz', 6 v. (publ. 1544); Missa pro defunctis, 4 v.; Missa pro defunctis, 5 v. (publ. 1544); Missa ’Quaeramus cum pastoribus', 5 v. (publ. 1544); Misssa ’Quem dicunt homines', 5 v. (publ. 1544); Missa ’Si bona suscepimus', 6 v. (publ. 1544); Missa ’Tristezas me matan', 5 v.; Missa ’Tu es vas electionis', 5 v. (publ. 1544); Missa ’Do, re, mi, fa, sol, la', 4 v.; Missa ’Vulnerasti cor meum', 4 v. (publ. 1544)
Música religiosa (altres)
2 sèries de magníficats (publ. 1542-45); 3a lamentació per a Dijous Sant, 1a i 2a lamentacions i l'Oratio Jeremiae per a Dissabte Sant (publ. a Lamentatione a quatro, a cinque et a sei voci, 1564); 91 motets i altres peces litúrgiques (entre els quals: Accepit Jesus panes, 4 v.; Asperges me, Domine, 4 v.; Ave Maria, gratia plena, 5 v.; Beati omnes, 6 v.; Candida virginitas, 4 v.; Dixit Dominus, 4 v.; Domine Deus, Agnusdei, 3 v.; Emendemus in melius, 5 v.; Hoc est praeceptum meum, 5 v.; Jubilate Deo omnis terra, 6 v.; Lamentabatur Jacob, 5 v.; Miserere nostri Deus, 4 v.; O Jesu bone, 4 v.; O magnum mysterium, 4 v.; Pater nostre, 5 v.; Per tuam crucem ; Quoniam Deus magnus, 4 v.; Sacerdos et pontifex, 4 v.; Salve nos, stella maris, 5 v.; Salve regina, 4 v.; Salve regina, 5 v.; Tu lumen splendor, 4 v.; Veni domine, 4 v.; Victime paschali laudes, 4 v.; Virgo Maria, 5 v.
Música vocal profana
Ditimi o si o no, 4 v. (publ. 1539); Juicio fuerte sera dado y muy (1549); De Antequera sale el Moro, 4 v. (publ. 1554); Si vos uviera mirado, 3 v. (publ. 1556); Caronte, 5 v. (tabulatura, publ. 1584)
Bibliografia
- Anglés, H., ed.: Cristóbal de Morales: Opera omnia, Monumentos de la Música Española 11, 13, 15, 17, 20, 21, 24, 34, Instituto Español de Musicología, Roma/Barcelona 1952-71
- Freis, W.: Cristóbal de Morales and the Spanish Motet in the First Half of the Sixteenth Century: An Analitycal Study of Selected Motets by Morales and Competitive Settings in SevBC 1 and TarazC 2-3, tesi doctoral, Universitat de Chicago, 1992
- Rubio, S.: Cristóbal de Morales: Estudio crítico de su polifonía, Biblioteca La Ciudad de Dios 15, Real Monasterio, El Escorial 1969
- Stevenson, R.: La música en las catedrales españolas del Siglo de Oro, Alianza, Madrid 1993
Complement bibliogràfic
- Anglès i Pàmies, Higini: L’opera di Morales e lo sviluppo della polifonia sacra spagnola nel 1500, [Embajada de España], Roma 1954
- Morales, Cristóbal de; Pedrell i Sabaté, Felip: Hispaniae schola musica sacra opera varia (saecul. XV, XVI, XVII et XVIII). Vol. I: Christophorus Morales, Juan Bautista Pujol y Cª, Editores, Barcelona 1894
- Morales, Cristóbal de; Anglès i Pàmies, Higini: Opera omnia, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Delegación de Roma, Barcelona 1952-1971