Al segle XIV, el terme designà, en el madrigal o la caccia, els dos últims versos del poema. Aquests rebien un tractament musical diferenciat de la resta i, consegüentment, assumien una funció de coda (no de tornada). Durant el segle XVII, s’anomenà ritornello la curta conclusió instrumental que podia aparèixer al final de cada estrofa o simplement com a conclusió final d’una ària o de formes vocals similars. Tanmateix, aquesta secció instrumental podia repetir-se, assumint la funció de tornada (C. Monteverdi: Orfeo, Pròleg de la Música) o no repetir-se i, per tant, no tenir funció de tornada (H. Purcell: Dido and Aeneas, 1r acte, ’Ah Belinda'), tot i que el terme podia fer referència al fet que el conjunt instrumental torni a intervenir. Al final del segle XVII i al llarg del XVIII, el ritornello descriví la secció de tutti que es repeteix variat al llarg d’una aria da capo o d’un concert i dona peu a la forma ritornello.
Música