El pedal es caracteritza per la tensió que suposa la resistència de la veu immòbil a integrar-se en la progressió harmònica de la resta. Per a alguns autors, com ara H. Schenker, el pedal és pròpiament aquesta tensió, tensió que es manifesta de manera singular quan la nota mantinguda no pertany a cap dels acords que es produeixen sobre ella. En aquest sentit, el pedal pot ser l’escenari de dissonàncies que altrament no serien possibles (vegeu les marques de l’exemple 1). Habitualment el pedal se situa en el baix, tot i que pot aparèixer en altres veus i aleshores es parla de pedal interior (Beethoven: Sonata, opus 28, I, compàs 229 i següents) o superior (Musorgskij: Boris Godunov, acte I, escena 1a, ’Cor dels pelegrins’, compassos 1-9). El pedal també pot ser de dues notes i aleshores es parla de doble pedal (Cajkovskij: Trencanous, opus 71, ’Dansa àrab’). També és freqüent que el pedal estigui present en diverses parts i a diferents 8es (Mahler: Simfonia núm. 1, I, compàs 1 i següents). En ocasions, la nota mantinguda pot estar articulada mitjançant notes repetides (Beethoven: Sonata, opus 28, I, compàs 1 i següents) o un trino (Beethoven: Sonata, opus 109, III, compàs 165 i següents).
Els pedals més freqüents són sobre els graus I i V. El pedal de tònica acostuma a tenir una funció d’inici (Beethoven: Sonata, opus 28, I, compàs 1 i següents) o de conclusió (Bruckner: Simfonia núm. 6, II, compàs 157 i següents). El pedal de dominant acostuma a preparar l’arribada de la tònica i és freqüent al final de la retransició d’una forma sonata (Mozart: Simfonia núm. 41, KV 551, I, compàs 183 i següents). D’altra banda, sobre un pedal poden tenir lloc stretti (vegeu l’exemple 2 de fuga). No es poden descartar altres possibilitats com ara la presència d’un pedal al llarg de tota una secció de desenvolupament de forma sonata (Brahms: Sonata per a violí i piano, opus 108 en re m, compàs 84 i següents).