El seu nom original era Jean Cauvin, que ell llatinitzà en Calvinus. Estudià filosofia a la Universitat de París, es llicencià en dret a la de Bourges i es doctorà a Orleans. Durant els seus anys de formació entrà en contacte amb diversos teòlegs reformadors. Les seves conviccions reformistes el forçaren a buscar refugi a Basilea el 1535. En aquesta ciutat suïssa ultimà i publicà la primera edició del seu influent tractat Christianæ religionis institutio (1536). Un cop establert a Ginebra, el 1537 començà a col·laborar amb el reformador Guillaume Farel en l’organització d’una nova església evangèlica. A pesar d’alguns moments de fricció amb el consell de la ciutat, aconseguí impulsar un model en el qual el poder civil i, fins i tot, l’àmbit privat es veien sotmesos al poder religiós. Sota la seva direcció la ciutat es convertí en un nucli religiós molt important, sotmesa a un zel molt estricte i refugi de molts reformadors obligats a buscar protecció lluny dels seus països, especialment francesos. Escriví sobre aspectes teològics, morals, exegètics i litúrgics. Els seus ensenyaments donaren lloc a la doctrina calvinista, una de les esglésies protestants més influents. Entre els aspectes que inclou la regulació calvinista del culte i la litúrgia cal destacar la participació musical. Tot i que en un principi les reserves de Calví respecte a la música eren molt severes, ben aviat preveié el cant dels salms per part de l’assemblea dels fidels. Durant la seva estada a Estrasburg el 1538, després d’abandonar Ginebra durant un temps, entrà en contacte amb Martí Bucer i amb l’organització litúrgica d’aquesta ciutat, on es donava gran importància al cant comunitari d’himnes. Ben aviat publicà el primer recull de cants francesos reformats amb les corresponents melodies, Aulcuns pseaulmes et cantiques mys en chant (Estrasburg, 1539). De retorn a Ginebra, el 1541 publicà noves edicions de salms i impulsà els poetes Clément Marot i, a la mort d’aquest, Théodore de Bèze, perquè completessin la tasca d’adaptar tot el corpus de salms a fi de poder ser cantats per la comunitat. Tot i aquesta obertura vers la presència de la música en el culte, la religió calvinista mai no abandonà del tot una actitud molt vigilant. La música instrumental no hi era admesa, es preferia la llengua vernacla i s’evitava la polifonia perquè dificultava la comprensió del text. A pesar de l’estricta prohibició de la polifonia en els serveis litúrgics que formulà Calví, alguns arranjaments polifònics dels salms, especialment els deguts a Louis Bourgeois i Claude Goudimel, gaudiren d’una gran acceptació.