Aquest passatge s’anomena cadenza ('cadència') perquè omple l’espai d’una cadència harmònica comprès entre l’inici de la 6a i 4a cadencial i la seva resolució. A efectes instrumentals, l’atac de la 6a i 4a cadencial coincideix amb la fermata de l’orquestra i l’inici de la intervenció del solista. El final de la cadenza (en els concerts clàssics i en alguns del període romàntic) acostuma a ser amb trinat sobre alguna de les notes de l’acord de dominant i immediatament després la seva resolució a l’acord de tònica, on l’orquestra reinicia la seva intervenció. En la partitura, la fermata de l’orquestra s’indica per un calderó, i l’inici de la cadenza, per la indicació cadenza. Quant a la seva situació formal, en els moviments tipus forma sonata, la cadenza generalment apareix entre el desenvolupament i la reexposició o al final d’aquesta, mentre que en els moviments tipus rondó és present just abans o després de l’última tornada. Originàriament, la cadenza no era escrita pel compositor sinó que era el solista qui solia improvisar-la. L’afany de lluïment virtuosístic de certs intèrprets, però, la convertí en un passatge ple d’acrobàcies gratuïtes i, en alguns casos, fins i tot grotesques, desvirtuant el sentit original de l’obra. A partir del segle XIX, els compositors reaccionaren escrivint la cadenza en els seus propis concerts.
Per extensió, també s’anomena cadenza un passatge d’àries i de concerts del període barroc en què el solista té una intervenció rellevant mentre que el grup instrumental no intervé o es limita a acompanyar-lo mitjançant un pedal dominant. Igualment per extensió, el terme s’utilitza no solament en obres concertants sinó en qualsevol obra que contingui un passatge escrit sense barres de compàs o en forma d’arabesc (generalment de fraseig i tempo ad libitum) i que figuri després de qualsevol tipus de cadència suspensiva (no necessàriament sobre la dominant).