Vida
Com molts altres músics francesos del Barroc, procedia d’una família, els Champion, dedicada tradicionalment a aquesta art. Probablement són avantpassats seus un compositor anomenat Nicolas Champion i un tal Jacques Champion, segurament germans, que foren cantors de la capella flamenca de l’emperador Carles V. El cert és que l’avi de Chambonnières, Thomas Champion, mort cap al 1580, fou organista i compositor al servei del rei de França. Més tard, el seu pare, Jacques Champion (París ~1555 -1642), fou organista i músic d’espineta d’Enric IV i obtingué el títol de senyor de La Chappelle. El fill, tanmateix, es donà a conèixer amb el títol de noblesa heretat de la seva mare, Anne Chastriot, amb qui el seu pare s’havia casat el 1601, un cop vidu de la primera muller. Per la seva edat avançada, el seu pare no esperava més fills després d’ell, i el feu hereu de tots els seus béns, inclòs el seu càrrec de gentilhomme ordinaire de la Chambre du Roy, un fet molt corrent a l’època. Uns quants anys més tard, però, quan nasqueren un altre fill i una filla, estipulà un seguit de compensacions per als germans petits. El seu primogènit, mentrestant, s’havia casat amb Marie Leclerc i cap al 1641 establí uns concerts privats amb caràcter periòdic que s’anomenaren Assemblée des honnestes curieux. El 1643 obtingué un altre càrrec que havia exercit el seu pare, el de músic d’espineta del rei Lluís XIII, que morí aquell mateix any.
Sota la regència d’Anna d’Àustria no tingué gaire feina, però continuà estant al seu servei i cobrant el seu salari. Cap al 1650 conegué els germans Couperin (Louis, Charles i François el Vell), veïns seus, que es desplaçaren a la residència de Jacques Champion a Chambonnières-en-Brie per tal de dedicar-li una serenata. A partir d’aquell moment Chambonnières atorgà la seva protecció a Louis Couperin. El 1652 es tornà a casar, aquest cop amb Marguerite Ferret, filla d’un membre de la cort, i el 1653 fou, juntament amb altres membres de la noblesa francesa, G.B. Lulli i el mateix Lluís XIV, un dels ballarins de la posada en escena a la cort del Ballet royal de la nuit (1653), d’I. de Benserade. Durant aquella època tingué alguns entrebancs econòmics i professionals. A la cort, Lluís XIV no el trià com a mestre de clavicèmbal, i, d’altra banda, hom ordí un complot perquè Louis Couperin el substituís en el càrrec que ocupava. Aquest, però, no l’acceptà per fidelitat al seu protector. Tots aquests daltabaixos estan probablement relacionats amb les ambicions de Lulli, que el 1661 obtingué el nomenament de superintendent de música del rei, que tant havia cobejat.
Tot plegat decebé Chambonnières i el menà a cercar feina en altres indrets. Cap al 1655 s’oferí com a músic a la reina Cristina de Suècia, sense rebre cap resultat, i el 1662, a l’elector de Brandenburg. Finalment, aquest darrer any vengué el seu càrrec a J.H. d’Anglebert i es retirà, bé per incapacitat o potser per poca predisposició a fer d’acompanyant del baix continu sota la batuta de Lulli. Un cop retirat del servei actiu a la cort encara feu alguns concerts privats, però la seva ocupació principal fou l’edició de les seves obres per a clavicèmbal. Chambonnières en publicà dos llibres l’any 1670, cadascun amb trenta peces, agrupades en suites segons la tonalitat comuna. En tot cas, sembla clar que no creà les peces individuals que componen les suites com a moviments d’obres cícliques més grans i tancades. A aquestes seixanta peces impreses, cal afegir-ne d’altres que només han arribat manuscrites, la qual cosa suma unes 145 obres conservades d’aquest autor. La majoria de peces de Chambonnières és constituïda per danses, amb un clar predomini de les courantes. Els altres tipus de danses, típiques de l’època, esdevingueren a partir d’aquest compositor part obligada de les suites instrumentals franceses, especialment l'allemande, la sarabande i la gigue. Chambonnières, però, encara escriví algunes danses en procés d’extinció que estaven lligades a l’època anterior, com ara la pavana o la gallarda. D’altra banda, la xacona esdevingué sota la seva influència la forma amb variacions sobre un baix obstinat que clou moltes de les grans suites del Barroc europeu. Poques d’aquestes danses duen subtítols, i en aquests casos són gairebé sempre més a manera d’homenatge circumstancial que no pas pensades amb la finalitat descriptiva pròpia dels clavecinistes del rococó del segle següent.
El seu estil es caracteritza per la concisió imposada per la curta durada de les peces, que queda compensada per un preciosisme miniaturista palesat en la subtilesa dels ornaments, que no trenquen la contenció aristocràtica de l’arc melòdic. Malgrat algun lligam contrapuntístic encara present en el rerefons de les seves peces, moltes d’elles adopten un aire pretesament improvisat i dinàmicament força lliure, característica que, com moltes d’altres, procedeix de la música intimista dels llaütistes francesos de la primera meitat del segle XVII. Tot i el seu caràcter arrogant i orgullós, propi de l’aristòcrata empobrit que maldava per mantenir el seu ritme de vida i el seu prestigi social, Chambonnières mantingué bones relacions amb els clavecinistes de la seva època i de la generació següent. En qualsevol cas, cal considerar-lo com a fundador i punt de referència de l’escola clavecinística francesa que s’extingí amb l’adveniment del nou règim a les darreries del segle XVIII. A banda del seu deixeble principal, Jacques Hardel, la majoria de músics i clavecinistes francesos estigueren influïts més o menys directament per ell, com per exemple els germans Couperin, J.H. d’Anglebert, R. Cambert, N.A. Lebègue o G.G. Nivers. La seva herència, però, no es deixà sentir només a França. A través de J.J. Froberger, que conegué les seves obres cap a l’any 1650, l’estil de la suite francesa penetrà als països germànics, on fou conreada durant tot el Barroc.
Obra
Total provisional de 145 obres per a clavicèmbal sol (la majoria danses en forma binària): 60 publicades en vida del compositor (30 a Les pièces de clavessin livre premier, publ. 1670; 30 a Les pièces de clavessin livre second, publ. 1670) i la resta conservades en forma manuscrita, entre les quals: Allemande La Dunquerque (1646?); Courante de Madame (1661?); Les baricades (1648?); Gigue La Madelainette ; Pavane L’entretien des dieux; Gigue La vilageoise