El 1744 obtingué una plaça de violinista a l’orquestra de l’Òpera de París, formació que dirigí a partir del 1751. La seva carrera prosperà ràpidament; el 1755 fou nomenat compositor de cambra del rei, i el 1762, director del Concert Spirituel; a més, dirigí a l’Òpera en tres ocasions (1769, 1780 i 1785). El 1783 assumí la direcció de l’École Royale de Chant, creada de poc. A partir de la mort de la seva segona esposa el 1787, el clima polític inestable i l’afebliment de les seves capacitats físiques propiciaren la seva retirada a Lió el 1790. Compongué òperes, música religiosa i instrumental. La seva òpera Les troqueurs (1753) està considerada una de les primeres opéras comiques franceses que utilitzaren models italians. En aquesta obra, els recitatius substitueixen els diàlegs parlats, però és en l’obertura de la simfonia on es palesa la influència italiana en l’ús de tremoli d’una dinàmica variada i grans salts melòdics.