De forma lliure, és generalment independent del moviment posterior (a diferència de la introducció dels segles XVIII i XIX). Deriva de les petites improvisacions amb què els instrumentistes verificaven l’afinació o definien la tonalitat i el mode, sobretot amb la funció d’assegurar l’entonació en obres vocals. Els primers preludis de què es té notícia són breus tabulatures per a orgue del segle XV, caracteritzades per la seva llibertat formal i el seu caràcter improvisatori i molt virtuosístic. Obres similars es troben en nombroses tabulatures per a teclat, llaüt i guitarra del segle XVI. Les peces preludials podien rebre noms diversos: intonazione, ricercare, toccata, praeambulum, fantasia, tiento, tañer, entrada i d’altres. Al llarg del segle XVII i fins a mitjan segle XVIII, el model que predominà fou el del preludi associat a una fuga, o com a primer moviment d’una sonata o una suite. L’aparellament preludi-fuga esdevingué una de les formes cabdals de la música barroca alemanya per a teclat, inicialment en un únic moviment i després dividida en dos per autors com J.C.F. Fischer i J.S. Bach, de qui destaquen els dos reculls d'El clavicèmbal ben temprat (1722 i 1738-42). Posteriorment començà a perdre el seu caràcter improvisatori, mantingut, amb tot, en el prélude non mesuré francès de la segona meitat del segle XVII, en què la interpretació rítmica era deixada en mans de l’instrumentista. Caigut pràcticament en desús durant el Classicisme, es revifà de nou durant el segle XIX. F. Mendelssohn, F. Liszt, J. Brahms, C. Franck i M. Reger escriviren parelles de preludis i fugues. El preludi per a piano pensat com a peça independent fou, però, el tipus de preludi més típic d’aquest període. Els preludis opus 28 de Chopin n’esdevingueren un model canònic. De fet, es tractava d’un tipus de peça de caràcter deslligada de qualsevol funció preludial. Exemples d’aquesta mena de preludi apareixen en l’obra d’A. Skriabin, S. Rakhmaninov, C. Debussy, D. Šostakovič, G. Gershwin i O. Messiaen, entre d’altres. Al segle XX, A. Schönberg escriví un Preludi per a cor i orquestra, opus 44. L’oratori, la cantata i el drama escènic (com l’òpera) se serviren del preludi com a peça orquestral introductòria en substitució de l'obertura, de major extensió i més desvinculada temàticament de l’obra.
m
Música