Vida
Format als conservatoris de Nàpols, sembla que, amb Francesco Durante, començà la seva carrera, fet habitual a l’època, com a compositor d'opere serie : Catone in Utica (1740), Ipermestra i Ciro riconosciuto (1748), etc. L’any 1735 estrenà a Roma Nerone, que eclipsà Olimpiade de G.B. Pergolesi i, arran d’aquest fet, es bastí la llegenda romàntica segons la qual Duni hauria estat el responsable indirecte de la mort prematura del seu col·lega, traspassat l’any següent. Malgrat l’èxit de les seves obres de tema seriós, el 1756 es trobà a Parma amb C. Goldoni i compongué la seva primera opera buffa, La buona figliuola. Però l’etapa més important de la seva carrera començà l’any següent, quan compongué una opéra-comique en francès estrenada a París i titulada Le peintre amoureux de son modèle. L’afrancesament de la cort parmesana feu que Duni entrés en contacte amb el teatre i l’idioma d’aquell país. Això, juntament amb el gust dels sectors il·lustrats de la societat francesa per l’òpera italiana, possibilità el desenvolupament i l’èxit de l’estil mixt de Duni, concretat en l’anomenada comédie melée d’ariettes. Establert definitivament a París des de l’any 1757, Duni es dedicà completament als llibrets francesos -la majoria dels quals escrits per Charles Simon Favart- i la seva música fou emprada com a argument per aquells que volien rebatre determinades afirmacions de J.J. Rousseau, com ara que aquest idioma no era adient per al cant. Partint de l’estil de l'opera buffa italiana, Duni adoptà de l’òpera francesa els trets més aptes per a aquest nou gènere, per exemple, els números de conjunt, els divertiments ballats i les àries en diàleg. Algunes de les seves opéras-comiques es representaren fora de França, i el 1767 tornà a Itàlia per un període breu. A partir del 1768, les seves obres ja no tingueren l’èxit d’abans, i es retirà de la composició l’any 1770.
Obra
Òpera
35 òperes (13 opere serie en italià i 22 opéras-comiques en francès), entre les quals: Nerone (1735); Didone abbandonata (1739); Catone in Utica (1740); Artaserse (1744); Ipermestra (1748); Ciro riconosciuto (1748); Olimpiade (1755); Le retour au village (1756-59); La buona figliuola (1756); Le peintre amoureux de son modèle (1757); La chute des anges rebelles (1758); L’isle des foux (1760); La bonne fille (1761); Le milicien (1762); Les deux chasseurs et la laitière (1763); La fée Urgèle (1765); La clochette (1766); Les moissonneurs (1768); Les sabots (1768); Thémire (1770)
Diversos
Giuseppe riconosciuto, oratori; Tantum ergo, S., A., 2 vl., org.; 6 Trio sonates, op. 1 (publ. 1738); 30 Minuetti e contridanze, publ. 1738; 2 pasticcios (The Noble Peasant, 1784; The Crusade, 1790)