Vida
El seu nom real era Jakob Liebmann Beer, però afegí al cognom patern el de la seva mare (Meyer), que, com el seu pare, provenia d’una família rica i important en el si de la comunitat jueva de Prússia. La seva casa a Berlín era un destacat centre d’activitat cultural. Només amb onze anys, Meyerbeer fou presentat en públic com a pianista. Els seus primers professors de composició foren C.F. Zelter i B.A. Weber. Entre el 1810 i el 1811 estudià amb l’Abbé Vogler, a Darmstadt, on fou company i amic de Carl Maria von Weber. El 1910, a Berlín, havia estrenat la seva primera obra per a l’escena, el ballet Der Fischer und das Milchmädchen ('El pescador i la noia lletera'), i mentre estudiava amb Vogler compongué les dues primeres òperes: Der Admiral ('L’Almirall') i Jephtas Gelübde ('El vot de Jeftè'). L’any 1812 s’instal·là a Munic, on aconseguí estrenar la darrera d’aquestes obres. Malgrat el poc èxit obtingut, compongué una nova òpera, Wirth und Gast ('L’amo i l’hoste'), que no tingué major fortuna ni a Stuttgart ni a Viena, en una versió revisada. Malgrat aquests intents i el seu nomenament com a compositor de la cort de Hessen, començà a assolir una important reputació com a pianista i no en el camp de la creació.
L’any 1814 compongué el singspiel, que no s’arribà a estrenar, Das Brandenburger Tor ('La Porta de Brandenburg'), i feu un primer viatge a París. Els seus desigs d’obtenir-hi un encàrrec no es veieren realitzats, i el 1816 anà a Itàlia en viatge d’estudis. El mateix any estrenà a Gènova el monodrama Gli amori di Torlinda, el primer pas en una important carrera com a compositor d’òpera en aquell país, carrera que mai no havia previst. Els seus esclatants èxits italians (Romilda e Constanza, 1817; Semiramide riconosciuta, 1819; Emma di Resburgo, 1819; Margherita d’Anjou, 1820; L’esule di Granata, 1821; Il crociato in Egitto, 1824) tingueren l’amarga contrapartida de no ser reconeguts a Alemanya. En els seus viatges al seu país pogué constatar que la seva categoria com a compositor era posada en dubte. No obstant això, el prestigi assolit a Itàlia l’animà a provar fortuna amb Il crociato in Egitto a Londres i a París. A la capital francesa l’obra fou acollida amb tant d’entusiasme, que Meyerbeer començà a ser considerat una figura de nivell europeu fins i tot a Alemanya. Des de París continuà intentant guanyar-se la consideració del públic i la crítica, principalment amb revisions de les obres italianes. El 1831 presentà la seva primera obra escrita per a ser estrenada allà: Robert le diable, sobre un llibret d’A.E. Scribe. Aquesta obra, propera al gust pels elements sobrenaturals propi dels romàntics alemanys, però tractada a la manera d’una grand opéra, és la primera de Meyerbeer en aquest gènere, del qual es convertí en el màxim exponent. L’obra assolí un gran èxit, i els anys següents serví d’inspiració per a la composició de nombroses fantasies escrites, entre d’altres, per autors com F. Chopin o F. Liszt.
La necessitat d’una nova obra que mantingués el nivell de Robert le diable feu que Meyerbeer i Scribe busquessin un tema apropiat, que trobaren en la Nit de Sant Bartomeu, nom que rep la matança d’hugonots ordenada per Carles IX i que s’esdevingué l’any 1572. Amb l’afegit d’una història d’amor entre Valentine -catòlica- i Raoul -protestant- que precipita els esdeveniments, nasqué Les Huguenots, estrenada l’any 1836. Aquesta obra representà la consagració definitiva de Meyerbeer com a mestre indiscutible de l’escena francesa (malgrat que mai no arribà a establir-se a París, encara que naturalment hi feu estades molt llargues).
L’any 1839 conegué el jove Richard Wagner, el qual ajudà generosament. L’any 1842 G. Spontini deixà el càrrec de director general de música de Prússia, i Meyerbeer fou proposat com a successor. Uns quants anys més tard fou ell mateix qui dimití amb motiu de les dificultats trobades en el tracte amb els seus col·laboradors, però mantingué, de forma honorífica, el títol de compositor de la cort prussiana, la qual cosa representava escriure música d’ocasió per a les celebracions de la família reial. Entre les més importants d’aquestes obres hi ha Ein Feldlager in Schlesien ('Un campament a Silèsia'), un singspiel compost per a inaugurar la reconstrucció del teatre d’òpera de Berlín l’any 1844.
Des d’uns vuit anys abans, Meyerbeer tenia pendents d’acabar dos projectes operístics per a París: Le prophète i L’Africaine. L’any 1849 pogué estrenar finalment la primera de les dues òperes, un altre exemple perfecte de grand opéra basat, com Les Huguenots, en les lluites de religió. La seva següent òpera, L’étoile du Nord, escrita en molt bona part reutilitzant la música d'Ein Feldlager in Schlesien, pertany al gènere de l'opéra-comique i s’estrenà el 1854. Cinc anys més tard Meyerbeer escriví una nova opéra-comique, Le pardon de Ploërmel, acollida amb un èxit excepcional i coneguda també pel nom de la seva protagonista, Dinorah. Al principi de la dècada dels anys seixanta, animat per l’emperador Napoleó III, que li concedí el títol de Gran Oficial de la Legió d’Honor, reprengué L’Africaine, obra que acabà l’any 1864. Meyerbeer morí durant els assaigs de l’òpera, i la seva estrena l’any següent fou un impressionant homenatge pòstum.
La fama excepcional de què Meyerbeer gaudí en vida (centrada principalment a París i la seva important àrea d’influència) minvà gradualment després de la seva mort, i avui dia ja no és un autor habitual en els repertoris operístics. Sens dubte, seria injust atribuir el seu èxit a la manera intel·ligent d’explotar les passions primàries del públic, i l’oblit a la suposadament insuficient substància artística de la seva obra. Meyerbeer encarna les virtuts i els defectes de la grand opéra : la seva capacitat per a crear espectacles impressionants en grandesa i efectes plenament convincents (l’estrena de L’Africaine durà sis hores, i el públic assistí bocabadat a l’enfonsament d’un vaixell en l’escena) no s’hauria de menystenir, perquè, encara que fora del teatre la música pugui semblar convencional, aquesta ha assolit perfectament el seu objectiu dramàtic. En l’actualitat, la utilització del coral Ein feste Burg en Les Huguenots es podria considerar kitsch, però cal matisar que queda plenament justificada perquè aconsegueix implicar l’espectador en la història narrada.
Generalment, la instrumentació de Meyerbeer fou admirada, i no s’hauria de pensar que està encaminada als efectes més coloristes i espectaculars. Els cantants i la seva línia melòdica, cercant una gran expressivitat, mai no queden supeditats a l’orquestra, que pot ser extremament delicada: la Romança de Raoul, en el primer acte de Les Huguenots, és acompanyada per una viola d’amor solista. De la mateixa manera que Meyerbeer arribà a aprendre de l’orquestració d’H. Berlioz, també es basà en l’harmonia de Wagner, respecte al qual tenia una actitud ambivalent, ja que, si bé l’admirava, no podia oblidar les opinions no gaire justes que havia publicat sobre ell. Segurament la música de Meyerbeer mereix ser revisada, i les seves millors obres no farien un mal paper en el repertori habitual. La seva interpretació, però, requereix un gran esforç als cantants, com també la utilització de molts recursos escènics. Tanmateix, no hi ha dubte que Wagner, Verdi i probablement qualsevol operista de la segona meitat del segle XIX deuen alguna cosa a aquest compositor.
Obra
Òpera
Jephtas Gelübde ('El vot de Jeftè', 1812); Romilda e Constanza (1817); Semiramide riconosciuta (1819); Emma di Resburgo (1819); Margherita d’Anjou (1820); L’Almanzore (1820); L’esule di Granata (1821); Il crociato in Egitto (1824); Robert le diable (1831); Les Huguenots (1836); Ein Feldlager in Schlesien, singspiel ('Un campament a Silèsia', 1844; revisada com Vielka, 1847); Le prophète (1849); L’étoile du Nord (1854); Le pardon de Ploërmel, o Dinorah (1859); L’Africaine (1865)
Altres obres escèniques
Der Fischer und das Milchmädchen, divertissement ('El pescador i la noia lletera', 1810); Gli amori de Teolinda, monodrama, S., cl., orq. (1816); Struensee, mús. inc. (1846); La jeunesse de Goethe, mús. inc. (mús. perduda, 1860)
Música vocal religiosa
Gott und die Natur, oratori ('Déu i la natura', 1811); Geistliche Gesänge, S., A., T., B. ('Cants espirituals', ~1811); Ann Gott, himne, S., A., T., B., pno. ('A Déu', 1814); Pater Noster, cor (1857); Prière du matin, 2 cors, pno. ad. lib. (1864)
Cançó
Prop de 70 cançons, entre les quals: Le miroir magique (1833); Soave l’istante, 1833; Le poète mourant (1836); La fille de l’air (1837); La Marguerite du poète (1837); À une jeune mère (1839); Le baptême, 1839; Le repos du gondolier, 1840; Gottergwebenheit ('Devoció', 1841); Drei Küsse ('Tres petons', 1847); Les plus beaux jours (1852); A Venezia (1856)
Altres obres vocals
Dem Vaterland, cor masc. ('A la pàtria', 1842); Le voyageur au tombeau de Beethoven, B., cor fem. (1845); Bundeslied (Invocation à la terre), cor masc. ('Cant de fraternitat: Invocació a la terra', 1861); nombroses obres ocasionals
Música instrumental
1 simfonia en mi♭ M (1811); 1 concert pno. i orq. (1811); 1 concert pno., vl., orq. (1812); 4 Fackelänze, banda militar ('Danses de torxes', dedicades als casaments reials de Prússia, 1858); Festmarsch, orq. (homentage al centenari del naixement de Schiller, 1859); Krönungsmarsch, 2 orq. ('Marxa de coronació', dedicada a la coronació de Guillem I, 1861); Fest-Ouverture im Marschstyl, orq. ('Obertura festiva en estil de marxa', dedicada a la inauguració de l’Exposició Universal de Londres, 1862)